El segle XIX principalment és el segle de la descoberta de les "Illes Oblidades", per part de viatgers estrangers que, o bé de passada, o bé perquè recalaren en aquest racó de la Mediterrània, deixaren reflectides les seves impressions a la seva obra, en molts casos diaris de viatge. Era el boom de la literatura de viatges.

El tercer terç del XIX és el que concentra major nombre d'obres publicades en aquest sentit i això coincidí amb el moment de les obres de dessecació de s'Albufera i en el de màxim esplendor de la New Majorca Land Company. Per això mateix no és estrany trobar referències directes o indirectes als anglesos de s'Albufera. En part devia ser obligat i desitjat visitar compatriotes en un lloc tan remot i retrobar-se per un moments amb els luxes de la refinada hospitalitat de Dona Beatriu.

Hi hagué visitants il·lustres que deixaren l'empremta del seu pas per s'Albufera en forma de treballs, escrits, fotografies o dibuixos, com són els casos de André Grasset de Saint-Saveur, H. A. Pagenstecher, C.W.Wood, J. de Berard, P. d'Alcantara Peña, Jovellanos...

Menció apart mereix l'Arxiduc Lluís Salvador, el qual encarna totes les categories esmentades, des de viatger a erudit i científic, escriptor o dibuixant. L'Arxiduc mantingué diversos contactes amb aquests anglesos i com no podia ser d'altra manera, deixà constància a la seva magna obra Die Balearen, de diversa informació sobre s'Albufera.

André Grasset de Saint-Saveur, en el seu llibre Viatge a les Illes Balears i Pitiüses es presenta com a Comissari de relacions comercials de França i Cònsol de S.S.I, i R. A les Illes Balears.

Pels seus coneixements de les Illes, Napoleó fa encàrrec a aquest funcionari d’un detallat informe de les principals característiques de l’arxipèlag. El llibre, escrit entre 1801 i 1805 respon perfectament a la naturalesa de tal encàrrec, això era, donar una relació exhaustiva i minuciosa de dades a l’Estat Major Imperial en la qual destaquen les descripcions geogràfiques, especialment les referides a ports, badies i llocs d’abric per a esquadres de vaixells, punts de proveïment d’aigua o dades sobre la producció de determinats productes bàsics. En definitiva, un informe que pogués servir per una eventual, i sembla que prevista per Napoleó, invasió francesa de les Balears.

La seva obra es plena de prejudicis així com incorreccions, però també de crítiques raonables sobre la insalubritat dels habitatges i certs costums, sobre la pobre instrucció en els treballs agrícoles o en els instruments com carruatges, arades, etc., que qualifica de prehistòrics... També trobem una lectura molt crítica i assenyada de la influència de l’església catòlica i els seus privilegis i costums, molt avançada si tenim en compte l’any de la seva publicació, però totalment en consonància amb el pensament d’un fill de la Revolució francesa.

De la part que fa a s’Albufera, només trobem de manera marginal unes referències envers la influència sobre la població d’Alcúdia; en aquest cas, per negar tal influència perjudicial, contra el que començava a ser una opinió cada cop més estesa en aquells temps. En aquest sentit Grasset de Saint-Saveur coincideix amb altres observadors com Berard, Jovellanos o Binimelis, si retrocedim un poc més, pel que fa a negar la influència maligna de s'Albufera en els pobles dels voltants.

Capítol IV, Cultiu i producció de les terres. “Molts terrenys romanen erms i estan com a perduts, degut a la manca de braços pel seu conreu. Aquesta trista veritat es sobre tot notable a la part d’Alcúdia, la segona ciutat de l’illa. S’atribueix generalment la causa de la despoblació d’aquesta comarca a les malalties ocasionades per l’aire corromput a causa de les exhalacions provinents del pantà anomenat “L’Albufera”, situat a les seves proximitats. La dessecació d’aquest fangar, poc allunyat de la mar, no seria una empresa que oferís massa dificultats o que exigís despeses massa considerables.¹

He cregut reconèixer, en l’estat actual de la ciutat d’Alcúdia, tal vegada la vertadera causa, o si més no la principal, de la seva despoblació: Alcúdia es troba edificada en el pendent d’un turó i a dues milles de la mar; en aquest paratge no hi ha ni brolls ni fonts; els habitants no beuen altra aigua que la de les seves cisternes, aigua que es corromp en els seus dipòsits, que no reuneix les condicions convenients. No hi ha una sola casa que no tingui un soterrani més o menys profund i ample; aquests subterranis estan exposats, en l’època de les pluges, a omplir-se amb l’aigua que penetra pels respiradors oberts quasi a ran de terra. Les aigües acumulades en els soterranis minven lentament els fonaments. Així, es veu sovint que algunes cases s’esbuquen súbitament. Aquests inconvenients, sumats a la mala qualitat de l’aigua que beuen els habitants d’Alcúdia i a una alimentació poc sana, me semblen ser la vertadera causa de les malalties que s’atribueixen a l’Albufera. He fet notar que els pagesos d’Alcúdia, i encara els dels voltants de l’Albufera, estan molt sans, mentre que els de la ciutat duen en el seu rostre els senyals de la seva mala salut, el segell de la seva debilitat i del desànim. En entrar en aquesta ciutat desafortunada, se creu un traslladat a la mansió dels morts; les cases ofereixen l’espectacle espantós d’un munt de ruïnes; i els ciutadans, la imatge dolorosa dels espectres. Tot just si es compten de set a vuit-cents habitants a Alcúdia, i certament, aquesta ciutat ha tingut una població nombrosa, al menys si ens atenem a jutjar pel paper que jugà en els esdeveniments que constitueixen la història de la illa. Aquest pantà, tan perniciós avui, existia ja llavors. ²

1 L’albufera sembla haver estat antigament un petit port de mar per a vaixells de poc desplaçament. Es noten encara en algunes parts, a la vorera d’aquest pantà, vestigis de construccions molt remotes que pareixen testificar-ho. Poc a poc, aquest port s’ha anat obstruint amb materials que l’aigua de les pluges arrossega en el seu curs. Insensiblement, aquest port, descuidat pels habitants, ha quedat reduït a pantà fangós.

2 La situació d’Alcúdia entre els dos més bells ports de l’illa, situació tan avantatjosa al comerç i a la navegació, hauria de fer néixer, naturalment, el desig d’aprofitar-se tractant d’augmentar la població d’aquesta malaurada comarca. Es va prometre una petita suma en metàl·lic, certa quantitat de terra i la propietat de les cases abandonades, a qualsevol que fos a establir-se a Alcúdia. S’erraren en el procediment. Era evident que cap insular abandonaria el lloc on vivia una existència fàcil, per dirigir-se a un altre i vegetar per molt de temps abans de collir cap fruit pel seu treball. Aquesta protecció no podia ser dispensada més que als estrangers. ¿Quants se n’haurien trobat en una illa on ells no són, ordinàriament més que un nombre reduït, i estan a més, de pas, la major part d’ells navegants?, ¿En una illa on, com a la resta d’Espanya, la intolerància religiosa rebutja tota industria estrangera? El mitjà més encertat hauria estat abandonar la ciutat d’Alcúdia i reedificar-la en un lloc més pròxim a la punta que separa les dues badies. Un dels mitjans més eficaços per atreure nous habitants, nous conradors i, conseqüentment, noves riqueses a aquesta part de l’illa, seria, tal vegada, el de concedir, al menys per un cert nombre d’anys, franquícia per a totes les mercaderies que entressin o sortissin pel port d’Alcúdia. Si l’agricultura abasteix el comerç, aquest, a la vegada, desenvolupa el progrés de l’agricultura.

Viaje a las Islas Baleares y Pithiusas Escrito durante los años 1801 a 1805 por André Grasset de Saint-Saveur Comisario de relaciones comerciales de Francia y Cónsul de S.M.I. y R. en las islas Baleares. Traducción del francés por Fernando Gual de Torrella. Tomo I. Palma, Edicions R.O.D.A. 1952. (pp. 68-71). La traducció al català és meva.

Josep A. de Cabanyes (1797-1852) Aquest català de Vilanova i la Geltrú, terratinent i home de mon, viatjà a Mallorca, fugint de la convulsa i perillosa situació a Catalunya arran de la primera de les guerres carlistes;  el 21 d'octubre de 1837 salpà amb el Vapor el Mallorquín i hi romangué per espai de dos anys.

Havent passat part de la seva joventut a diversos països d'Europa, especialment a Holanda, Bèlgica i França. Dominava l'anglès, el francès, l'alemany, l'holandès i l'italià;  amb aquest bagatge i experiència molt moderns per l'època (no debades era vist com un afrancessat) Cabanyes ens ofereix la seva visió de l'illa des d'un punt de vista molt crític i amb anotacions prou interessants de la societat de l'època, costums, produccions agrícoles, etc., i la seva visió del paisatge i la naturalesa en les diverses excursions que comenta;  sabé copsar bé l'esforç i el treball de la gent muntanyenca i en general, en els llocs on va romandre o visitar ens parla com a crític i expert terratinent sobre l'agricultura i les millores que s'hi podrien fer amb bones inversions.

La lectura del breu llibret és una delicia i resulta que va coincidir en el temps -tot i que no es varen conèixer - amb George Sand, que arribava a l'illa l'octubre del 1838, un any després de Cabanyes. També varen coincidir en els seus escrits amb diverses crítiques al mal estat de les construccions i el seu manteniment i a certs costums molt arrelats com la de menjar molts d'alls i coent, i altres gusts per a ell poc agradosos, com el fet de menjar faves gairbé tots els dies de l'any ; més enllà d'això Cabanyes és més indulgent i comprensiu que George Sand en general amb la societat mallorquina i el seu tarannà, i fins i tot en fa una alabança.

El que ens interessa a nosaltres d'aquest petit llibret tan interessant - per com ens veien els visitants amb gran bagatge cultural i científic -,  són unes petites ratlles que dedica a la part de Sa Pobla i Alcúdia: 

"Entre los pueblos grandes que se descubren desde los muchos pericuetos que rodean a Inca se distingue el llamado Sa Pobla por ser el mayor, y según parece muy rico; pero tiene allícerca unas lagunas que hacen muy malsano su aire. Es tanto lo fértil que es su suelo, que me han dicho que una Cuarterada de tierra que tenían por inferior, sin haber estado bien cultivada, la sembraron con una cuartera de habas, que produjeron 25 cuarteras, sin que esto se mirara por cosa extraordinaria. Cerca de las lagunas hay un distrito de tierra llamado el marjal, que está cruzado por canales de unos 6 paso de ancho, dejando unos cuadros de tierra de un cuarterón de Cuarterada, a la cual abonan con el cieno que sacan de las zanjas o canales que la rodean y es tanto lo que produce aquel suelo que casi siempre el valor de un cuarterón de aquellas es de 350 a 400 libras mallorquinas, que hacen más de mil Duros de jornal y producen comúnmente de 5 y medio a 6 por ciento.

           Alcudia, que es unas dos hora más allá de Sa Pobla, es Ciudad antigua Capital de la Isla, con un buen puerto dentro de una hermosa bahía, pero la vecindad de dichas lagunas, que según parece serías muy fáciles de secar, y sobre todo el agua detenida dentro de los fosos, y entre las murallas, antigua y moderna, que la rodean y fortifican, que se corrompen, hacen aquella morada tan enfermiza que la gente huye de aquella ciudad como de un pueblo infecto; al paso que (según parece) sería facilísimo remediar a tanto mal y hacer a Alcudia un pueblo rico y deleitoso como lo era en otro tiempo."

L’any 1865, Hermann Alexander Pagenstecher (1825-1889), metge i naturalista alemany, en companyia de Robert Wilhem Bunsen (1811-1899) emprengueren un viatge a Mallorca. De les impressions d’aquest viatge en resultà un llibre escrit per Pagenstecher i publicat el 1867.

Com a fet a destacar, a més de les seves impressions sobre la decadència d’Alcúdia i la seva visió determinista respecte a s’Albufera i la seva influència maligna envers la població, hi ha la traducció el mateix any de la seva publicació, Die Insel Mallorca. Reisenskizze (1867) per part de dos personatges que havien tingut una relació singular amb s’Albufera, Paul Bouvij i Paulí Verniere, ja que, no debades, havien presentat un projecte de dessecació que no arribà a bon port; la seva experiència en la dessecació del Prat de Sant Jordi, el 1847 era un bon aval per a tal empresa. Sorprenent és a més que mitjançant una nota a peu de pàgina ens assabentem de la mort de Paul Bouvij i de la continuació de la traducció a mans del seu cunyat Paulí Verniere.

També hem d'anotar el fet que desgraciadament no es produís la visita a s'Albufera, perquè segurament hauríem tengut un bon testimoni dels primers anys de l'empresa de dessecació.

"Havíem arribat als termes dels nostres anhels; i encara que sabíem que la importància d’Alcúdia havia minvat molt per la gran misèria ocasionada per la proximitat del gran pantà, no obstant això com a punt d’escala de vapors i correus, ens havíem figurat que la ciutat i el port estaven més en harmonia amb la civilització; però res trobàrem. Només es va presentar a la nostra vista un estens arenal, en la llunyania les muntanyes que constitueixen la badia, la capacitat de la qual és tal que podria abrigar les majors esquadres conegudes; a la seva riba una caseta sense finestres, dues llanxes, un parell de barquetes, una d’elles submergida, i per últim el nostre vaixell, era quan poguérem divisar. Pareixia de prompte que ens trobàvem en una llunyana costa de la India, en comptes de trobar-nos a Europa.¹

.../... Ens bastava en arribar a peu a Alcúdia, que vèiem a una distància d’una mitja hora. Comptant amb arribar a una ciutat d’alguna importància i trobar una fonda.../...Cobertes de neu es veien els cims de les muntanyes. Mig cobert d’aigua, rodejat de terres baixes i pantanoses, separat de la mar per una estreta llengua d’arena, i escampant als seus voltants la febre, se veia el gran pantà de s’Albufera major a la nostra esquerra. L’únic interès que ofereix aquest lloc, és el de la pesca de les anguiles i la caça dels flamencs, que passen allà llargues temporades i figuren de quan en quan en el mercat de la capital. Una companyia anglesa començava en aquells moments a col·locar les màquines per a la seva dessecació. El terreny així conquerit devia destinar-se  a al conreu del cotó, que en segles anteriors es va produir més al Sud, a Artà. També hi ha estudis començats del ferro-carril entre aquell punt i Palma, però es dubta que arribi a realitzar-se. Xerràrem amb un dels empleats anglesos d’aqueixa empresa, que a tota pressa havia vingut pensant que el vapor n’hauria dut un dels seus. Ens va prometre visitar-nos a Alcúdia, però no ho va fer i com que no teníem allà cap relació, no poguérem aprofitar aquesta proporció de visitar aquests interessants treballs.

.../...

Dos joves esparracats dugueren entretant un bot de la platja. Allà tiraren el sac de les cartes i baixàrem els dos i a més el capità anglès i el seu negre servent. En aquest mal bot sense timó, vàrem ser seriosament remenats de nou i els nostres baguls es banyaren per les ones.

A la barraca trobàrem dos homes que s’encalentien en un foc encès en un racó. Un d’ells era un carrabiner que no ens incomodà. Al cap de pocs minuts va venir de l’interior un petit carro cobert de lona, i va prendre les cartes. El capità i el seu negre pujaren també en ell. Així tenien probabilitat d’arribar a Palma abans que tanquessin les portes, és a dir, abans de mitja nit. Els tornàrem a veure després a Alcúdia. Ens bastava arribar a peu a Alcúdia, que vèiem en una situació un poc més elevada, a una distància d’una mitja hora. Comptant arribar a una ciutat d’alguna importància i trobar una fonda, miràvem amb algun desdeny aquell miserable carro i la seva mula.

.../... Mig cobert d’aigua,rodejat de terres baixes i pantanoses, separat de la mar per una estreta llengua d’arena, i espargint al seu voltant la febre, es veia el gran pantà de s’Albufera Major a la nostra esquerra. L’únic interès que ofereix aquest lloc, és el de la pesca de les anguiles i la caça dels flamencs, que passen allà algunes temporades i figuren de quan en quan en el mercat de la capital. Una companyia anglesa començava en aquells moments a col·locar les màquines de desaiguar per a la seva dessecació. El terreny així conquerit devia destinar-se al  conreu del cotó, que en segles anteriors es va produir més al sud, a Artà. També hi ha estudis començats del ferrocarril entre aquest punt i Palma, però es dubta que arribi a realitzar-se. Parlàrem amb un dels empleats anglesos d’aquesta empresa, que a tota presa va venir pensant hagués duit el vapor a algun dels seus. Ens va prometre visitar-nos a Alcúdia, però no ho va fer, i com que no teníem allà cap relació, no poguérem aprofitar aquesta oportunitat de visitar aquests interessants treballs..../... Grasset de St. Saveur, va trobar ja fa seixanta anys, aquestes murades en ruïna: avui compta a penes mil cinc-cents habitants.

.../... La reunió es componia de treballadors del pantà. Entre ells hi havia un jove francès, amb brusa de llana encarnada, en altre temps mosso de cambra en un dels vapors del Rhin...

.../... Se poden atribuir les febres que es pateixen en aquests llocs, tant a l’abús de l’aiguardent, com a l’aire del pantà."

 1 Fins aquí arribava el manuscrit de la traducció del Sr. Bouvy. La seva inesperada i sentida mort, hagués impedit la continuació d’aquesta interessant publicació, si el seu intel·ligent cunyat el Sr. D. Paulí Verniere, no s’hagués ofert a continuar la traducció, amb el laudable objecte de no perjudicar als nostres subscriptors; confiant emperò, que la seva indulgència sabrà dissimular les faltes en què involuntàriament incorri, ateses les circumstàncies que en ell concorrin.

La Isla de Mallorca, reseña de un viaje. Pagenstecher, H.A. Drac editorial.1989. Palma (pp.43-49). La traducció al català és meva.

En sengles viatges a Mallorca, el primer a la tardor de 1886 i el segon a la primavera de 1887, Charles Wood, editor anglès i membre de la Reial Societat Geogràfica de Londres, visita Mallorca i deixà constància en el seu llibre Letters from Majorca, de les seves visites a distints indrets de l'illa i de la relació amb distintes persones, entre les quals hem de destacar evidentment, el matrimoni Bateman. Wood s'allotjaria a la casa que els Bateman tenien al Terreno.

En una recepció al Consolat anglès, Lee La Trobe Bateman convida a Wood a realitzar una visita a s'Albufera. 

Com es pot deduïr fàcilment de les seves paraules, Wood conegué el moment de màxim esplendor de la finca agrícola de s'Albufera i per això resulta un testimoni únic que retrata un moment molt poc documentat i esvaït.

CARTES DES DE MALLORCA

Es tracta d'un recull de cartes enviades des de Mallorca  a la seva germana Ellen Mary, i editades en format llibre del gènere epistolar, en el qual fa una descripció de les seves excursions per l'illa i dels succesos i personatges que té ocasió de conèixer.

Aquí reproduïm l'extracte dels passatges que tracten o tenen relació amb els Bateman o la seva visita a s'Albufera.

" Mr. y Mrs. Lee La Trobe Bateman vinieron desde El Terreno a tomar el té con nosotros y a pasar la tarde...Pasamos una tarde muy agradable con Mr. y Mrs. Bateman, y al reunírsenos el Cónsul, la colonia británica se encontró unida bajo el mismo techo."

"Cruzamos el pintoresco barrio de Santa Catalina, y rodeamos el Terreno, donde se levanta la encantadora casa de Mr. y Mrs. Lee Bateman, entre las frondas del Castillo de Bellver. Nada puede ser tan hermoso como esta vista de la tierra y el mar." .../...

Las habitaciones estaban casi llenas de un público bien vestido. Por lo visto se habían congregado las personas de rango, y las que seguían la moda en Palma.../... No necesito decirle que aquel día Mrs. Bateman se hacía notar como la única dama inglesa de la reunión, y la única realmente bien vestida. Después de todo, no hay mujer en el mundo que sepa vesirse tan bien como una dama inglesa. .../...

 (Mr. Bateman) : Me marcho mañana a la Albufera a pasar allí cuatro días. Es una parte de la isla que usted no ha visto aún, y si me acompañara, sería para mi un gran placer. Entretanto, A. podría venirse aquí...y si A. no se siente bien del todo aún usted podría venirse con nosotros a El Terreno.

Fué sumamente amable, y como su invitación era auténtica, la convirtió en algo más aceptable aún. Le prometí acompañarle a la Albufera... Mañana, si se encuentra mejor y puede moverse se trasladará al Consulado, en tanto Mr. Bateman y yo iremos a la Albufera."

"Llegaron el día y la hora de mi cita con Mr. Bateman...Y, una vez más, me encontré en la única línea férrea que se ha construido en Mallorca. Es lenta, segura, y los accidentes son desconocidos en ella.

Hacía un calor espantoso, pero como Mr. Bateman hace este viaje una vez por semana, tiene siempre un departamento reservado, así que nuestro viaje fue todo lo agradable que las circunstancias lo permitían.

Llegamos a La Puebla, y en seguida fuimos hacia la casa de Mr. Bateman, situada en una de las calles de la pequeña ciudad. En tal ocasión, estuve sentado más cómodamente que nunca lo había estado, tanto en el señorial birlocho como en cualquier otro "karravaki" (carruatge) mallorquín.

La casa es pintoresca y hermosa. Mr. y Mrs. Lee Bateman la reformaron con suma y artística destreza. Al entrar, bajo una galería abovedada, nos encontramos con Rosa, a quien quiero que conozca. Su papel es aquí muy importante; es la cocinera y ama de llaves de Mr. Bateman. Lleva un nombre bonito, pero no es ni joven ni hermosa. Es rara, con períodos de excentricidad que crecen y menguan. Con la luna llena y la luna nueva, sus originalidades alcanzan su apogeo.

Pese a todo ello, pude comprobar que Rosa tenía excelentes cualidades. Se me dijo que era la fidelidad misma, y pude comprobar que era muy buena cocinera.

Al día siguiente salimos hacia la Albufera, una propiedad de seis o siete mil acres, pertenecientes a Mr. Bateman, prácticamente surgida de la ciénaga. Se drenó, se cultivó, y ahora es una finca fértil y hermosa.

Pasamos por Alcudia, y de nuevo me encantó su raro matiz ambarino, que le da un aspecto tan oriental. Hicimos fotografías, y como yo me había olvidado del tornillo, Mr. Bateman me ayudó, sosteniendo firmemente la máquina sobre el trípode.

Estuvimos caminando por las murallas exteriores, y no tuvimos que pedirle permiso a nadie; eran propiedad de Mr. Bateman, con poder absoluto para derribarlas o conservarlas, restaurarlas o hacer con ellas lo que se le antojara. Hubiera sido un crimen tocarlas. Son hermosas tal como están, con una belleza que he encontrado pocas veces en parecidas piedras..." (1)

" El coche había venido a recogernos. Volvimos la espalda a Alcudia, dirigiéndonos rápidamente hacia la Albufera.

Era una nueva experiencia, la única de esta clase que puede encontrarse en Mallorca. La Albufera no era antes más que un gran pantano, improductivo y sin cultivar. Ahora es un territorio fértil y próspero, que llega a dar hasta tres cosechas al año. Un completo y esmerado sistema de riego se ha llevado a cabo, se han construido excelentes caminos, hay canales que cruzan la finca, e inmensas máquinas trabajando. Y todo esto ha sido obra de la pericia y la energia de Mr. La Trobe Bateman, el padre de Mr. Lee Bateman, con quien estaba ahora recorriendo la Albufera.

Una de las primeras cosas que visitamos fue una casa, baja y larga, dedicada anteriormente a cosas muy distintas de aquellas para las cuales servía en la actualidad. Su gran jardín, espléndidamente cultivado, lleno de frutales y plantas, proveía la mesa de Mr. Bateman en el Terreno. Frente a la casa había un moral, cuya fruta, por desgracia estaba verde aún. Cientos de morales crecían frente a la casa, y su fruta, que se enviaba al mercado de Palma, era muy apreciada.

Entramos en la casa, y subimos al piso superior. Me encontré con algo muy extraño, ya que, en mis ocasionales visitas al sur de Francia, donde abundan tales criaturas, nunca había tenido la ocasión de encontrármelas.

El suelo estaba cubierto por lo que parecían millones de gusanos de seda, grandes, gordos y blancos. Algunos de ellos estaban comiendo hojas de morera, y otros ya estaban metidos en su capullo.

La mujer que nos acompañaba era muy chiquitina, tan morena como una gitana. Sus movimientos eran sumamente agudos, y parecía tan interesada por los gusanos de seda, como si también ella hubiera venido al mundo envuelta en un capullo.

Era un ser muy curioso y pintoresco, y hablaba sin tregua; pero su lenguaje era como un libro sellado para mi. Menos mal que Mr. Bateman la entendía, y podía hablar por los dos. Parecía terriblemente acongojada. Cuando descubrimos la causa de su disgusto también nos apenamos. Habían desaparecido muchos de los gusanos; seguramente una rata, o varias ratas, se los habían comido.

No me entristeció en absoluto dejar a los gusanos de seda a cargo de su guardiana. Su voz me perseguía; me persigue aún.

Era más agradable estar en el jardín - donde había un bancal de fresas, rojas y maduras, bajo las moreras - donde todos los frutos del sur florecían a su tiempo debido, y donde los grandes magnolios, bajo cuyo follaje nos resguardamos del sol de mediodía, ostentaban sus flores espléndidas, de gran tamaño, cuyo delicioso perfume llenaba el aire.

Era un día intensamente caluroso, sin el menor asomo de brisa, sin una nube en el cielo, que era una bóveda de  un azul intenso. Hacía más de tres meses que no llovía, y la tierra estaba muy recalentada por el sol.

Pasamos la mañana inspeccionando la finca, admirando la magnífica cosecha, oyendo el murmullo de los juncos, el croar de una multitud de ranas, cuyas voces no resultaban desagradables. En la finca había grandes cañas que crecen en los canales, en los diques y en cualquier sitio húmedo. Si se montaran las fábricas adecuadas, todas estas cañas podrían convertirse en papel, y constituir una considerable fuente de riqueza.

En estos diques y pantanos hay mucha caza, que es ocasión de un agradable deporte invernal..."

" A mediodía fuimos a las oficinas y despachos de la Albufera. Allí almorzamos, y conocí a un nuevo <cordon bleu>, un cocinero nato, que nos sirvió verdaderas delicadezas y suculencias tales como un guisado de anguilas que nadie podría mejorar. En los canales abundan las anguilas, y en cualquier época pueden pescarse gran cantidad de ellas.

Pasamos las dos horas más calurosas del día al abrigo de la fresca y pintoresca oficina. Las puertas y las ventanas estaban abiertas, dejando pasar una refrigerante brisa que abanicaba nuestras frentes, casi febriles. Era un delicioso descanso tras el almuerzo, el auténtico <dolce far niente> del soleado sur.

Pero solamente era yo quien se sentía perezoso. Mr. Bateman se sentó tras una mesa a escribir cartas, examinar planos, y a concretar detalles con sus gentes. Yo me senté ante una ventana abierta, contemplando la hermosura del mundo, y escuchando el rumor lejano de las hojas, tan parecido al sonido del mar, mirando el reflejo de los árboles y los curvados juncos sobre el ancho canal que se perdía a lo lejos, hacía la izquierda, admirando el ancho y bien trazado camino que corría a su lado, con su larga hilera de graciosos árboles, que lo hacía semejante a la avenida de un parque.

Era un cuadro tan sorprendente, tan distinto a cualquier otro lugar de Mallorca, que retratarlo constituía una necesidad. Como de costumbre, le mando el resultado. Puede ver en último término el edificio donde está la maquinaria de la Albufera, con su gran noria, siempre en movimiento para regar.

Luego pasamos junto a un grupo de hombres que se encontraban en el pequeño canal de la derecha. Estaban desnudos, metidos en el agua hasta la cintura, con una piel tan atezada como la de los hombres que viven mucho más allá del este de esta pequeña isla. Trabajaban en la limpieza del canal, y a juzgar por sus lentos avances, su tarea debía ser bastante dura. Siempre hay trabajo en la Albufera, y en cuanto se termina con un dique o con un canal, hay que empezar inmediatamente con otro.

Como verá, dirigir, controlar y supervisar una finca así, es un trabajo que llena la vida, algo incesante, y en que se necesita gran cantidad de buen juicio y discernimiento, aparte de que los mallorquines son un pueblo muy particular. Se requiere un gran tacto para tratar con ellos, una mano segura, una gran firmeza, y unos decididos propósitos. Y más que nada es necesario adquirir ante ellos la fama de ser infalible, ante la cual se inclinaran en una especie de respetuoso homenaje.

Aquella noche fui testigo de algo divertido y extraño en las oficinas de La Puebla.

Nuestro atareado día había acabado. Rosa, como si quisiera hacerse perdonar sus anteriores excentricidades, había puesto de relieve sus aptitudes culinarias, a las cuales habíamos hecho honor. Su amo la alabó como es debido.

Poco después de las nueve llegaros algunos hombres a pagar lo que debían para el riego; eran pequeños propietarios que cultivaban una reducida porción de tierra. Iban entrando de uno en uno. Dos o tres se quedaron en la parte trasera del edificio, pero la mayor parte permaneció en el patio o en las escaleras, esperando a que les llegara el turno.

Había sido un tanto dificil enseñarles a comportarse debidamente. Al principio no tenían ni la menor idea de que se debía honrar y respetar a quien era merecedor de ello. Hubieran entrado en la casa con el sombrero puesto, con sus pipas o sus cigarros en la boca, colocándose en un plano de igualdad, sentándose y ofreciéndole tabaco a uno. En tales casos, al hacer a un lado la doctrina de dar al César lo que es del César, se adquiere un tono de ofensiva igualdad.

Pero todo aquello pasó. Esta noche, sus modales eran tan irreprochables como originales sus vestidos. Para empezar, llevaban la camisa sobre los pantalones. Esta es la moda de aquí, y si alguno de ellos llevara la camisa como suele llevarse en un país cristiano, se consideraría que no iba decentemente vestido.

Cada hombre iba avanzando al tocarle el turno. Quienes llevaban sus sombreros puestos se los quitaban; pero a quienes llevaban puesto un pañuelo atado a la cabeza, no se les decía nada. Parece que es una señal de distinción, algo así como la coleta de un chino.

Sentado a una mesa había un empleado que recibía y contaba el dinero que se le entregaba. Otro empleado, detrás de otra, iba asentando las cantidades recibidas. Había quien lo pagaba todo en monedas de cobre, y no envidié las manos a través de las cuales habían pasado. Por lo general, la suma estaba metida en un pañuelo, que se desataba ante el empleado y se vertía sobre la mesa. A veces estaba atada en una esquina de la camisa; de seguro debía de ser de aquellos entre cuyas pertenencias no había pañuelos. Como consecuencia, algunas veces había que llevar al banco un saco de monedas de cobre tan grande como un saco de trigo.

Aquellos hombres tenían unas caras muy peculiares. Unos pocos iban bien parecidos, pero la mayoría eran repelentes; y después de todo ¿qué se podía esperar? ¿Cúal hubiera podido ser el resultado de un bajo nacimiento, un ambiente mísero, unas vidas duras, con escasa comida? Aquí un hombre de cincuenta años está encorvado y arrugado como uno de ochenta, y uno de setenta parece directamente salido del arca de Noé.

Entretanto, el sonido de una música, discordante, salvaje y lejana llegó hasta nosotros. La gente que había en la calle empezó a correr. ¿Qué podría ocurrir en aquella ciudad durmiente, sin vida apenas?

Mr. Bateman preguntó a los empleados. Contestaron que era un entierro. Aquella misma mañana había muerto de tisis un muchacho de veinte años y lo iban a enterrar. Es de costumbre en Mallorca enterrar a los muertos unas doce horas después de su fallecimiento. Muchas veces se hace de noche, colocando el ataúd en tierra, sencillamente, y al día siguiente se celebra la inhumación.

Salí a ver el paso del cortejo: Era algo muy extraño, salvaje y melancólico.

Algunos jóvenes, probablemente amigos del difunto, llevaban en hombros el ataúd. Ante el féretro iban los músicos tocando de la manera más discordante y horrible que imaginarse pueda. Era algo increible. El hecho era ya bastante triste en sí, pero ellos lo hacían insoportable. No puedo siquiera imaginar cómo lo resistían los familiares del difunto.

Cada pocas yardas se detenían; durante unos momentos reinaba un silencio total, tras el cual, la música  y el cortejo fúnebre seguían adelante con renovado vigor. Pararon largo rato ante la puerta de la casa donde el joven había vivido, diez minutos por lo menos, mientras los agudos chillidos de los músicos parecían poder conmover a las mismas piedras de la calle, y hacerlas chillar también.

Seguían al ataúd una gran multitud de enlutados, que andaban de dos en dos. Llevaban teas de madera de pino encendidas y esparcían por el suelo ramas de ciprés. El aire estaba repleto de llamas, de humo, y del sofocante olor de la madera ardiendo; el resplandor de las antorchas llenaba la calle de luces y sombras, que trepaban por las fachadas de las casas, lanzando destellos en las ventanas, mientras las encendidas teas iban marcando la ruta.

Parecía un cuadro encantado. Había en aquello algo de bárbaro, salvaje y primitivo; algo más pagano que cristiano. Las llamas distorsionaban los rostros de los que portaban las antorchas, jugando y danzando sobre ellos, convirtiéndoles en seres pertenecientes a un mundo desvanecido.

Jamás había visto una procesión más melancólica ni más extraña. No la seguí hasta el cementerio, me limité a contemplarla a su paso ante la oficina, mientras el último hombre entregaba el dinero que debía por el riego. Así es la vida. Para un hombre todo ha terminado, en tanto sus vecinos siguen ocupados en sus habituales tareas, luchando por seguir adelante. ¡Por dura que sea la lucha, nadie desea llegar al fin!

A la mañana siguiente, que es hoy, fui yo solo a Pollensa, uno de los más pintorescos pueblos de Mallorca. Mr. Bateman no podía acompañarme. Era nuestro último día aquí, y cada uno de nosotros siguió su camino."

 (1) Segons nota de l'editor: les murades d'Alcudia, com a Monument Històric Artístic no va pertàner mai a cap particular, encara que abans de l'època de l'aparició de la 1ª edició d'aquest llibre es va témer per la seva conservació, ja que el Ministeri de la Guerra les transferí a la Hisenda Pública perquè procedís a la seva venda, cosa que no va arribar a realitzar-se. 

A la seva magna obra Die Balearen, l'Arxiduc fa menció en distints capítols de qüestions relacionades amb s'Albufera, des de les descripcions geogràfiques, inclosos diversos plànols, aspectes etnogràfics i fins i tot informació sobre exportacions a través dels moviments portuaris que poden donar llum a alguns dels interrogants que ens planteja la implantació de la New Majorca Land Company.

A continuació intentarem reproduir allò que té relació amb s'Albufera i que apareix als distints toms de què es compon el Die Balearen;  mirarem de contrastar i si pot ser comparar aquestes descripcions i dibuixos amb el que nosaltres coneixem de s'Albufera. A les pàgines 499 i 503 respectivament es reprodueixen 2 plànols, el primer dels quals és una còpia del mapa de l'Enginyer López i l'altre, datat el 1867 és molt interessant com a document històric per poder estudiar el seguiment en la transformació d'aquells espai. Ambdós plànols els hem afegit a l'apartat de HISTÒRIA>CARTOGRAFIA HISTÒRICA>MAPES, PLÀNOLS.

Pàg. 38. " Els jornals a Mallorca no són en general molt alts; varien segons el sexe, el lloc, l'època de l'any i la classe de feina...Les condicions locals de sa Pobla i dels pobles del voltant sotmesos a les mateixes influències climàtiques i a les mateixes condicions del sòl fan que els jornals augmentin bastant. Aquí es paguen per les feines ordinàries 8 sous (1,40 francs); per la feina de trencar, és a dir, d'esquerdar el cànem, 15-18 sous (2,63-3,15 francs), i per llaurar a les marjals 12-15 sous (2,10-2,63 francs), i sempre mantenguts, és a dir, amb el menjar. Els que trenquen cànem i els que llauren a les marjals reben a més, a part del menjar, un quartó de vi cada dia."

Pp.42 a 47: Conjunt de taules a les  què es computen les deu possessions més grans de cada municipi, amb la indicació del nom i adreça del propietari. És un document molt interessant pel que fa a s'Albufera, ja que ens planteja un dubte en torn a la titularitat en la propietat de s'Albufera, que com a tal no apareix en el llistat. Si no anem malament l'edició original és de 1880 a Leipzig. Potser les dades corresponguin a 1876 o uns anys posteriors. En aquest cas ens sorpren que no aparegui enlloc la New Majorca Land Company com a propietària de la major part de les 2000 ha dessecades. En aquells anys encara no havia començat el plet per part de Joaquim Gual de Torrella en nom de la seva dona Mª de la Concepció Villalonga, propietària de la finca de Son Sant Martí. Nombrosos documents així ho avalen. Com és per tant que apareix la finca de Son Sant Martí amb 1092 ha, propietat d'hereus de Marià Villalonga, i no apareix cap menció a s'Albufera? Podria ser també que aquestes dades fossin anteriors a 1871, any en el qual se li atorga la propietat de les terres dessecades a la New Majorca Land Company?

La columna de la dreta correspon a la distància en km de la finca respecte a la població principal del districte. La columna a l'esquerra d'aquesta són les hectàrees de superfície de la finca i la de l'esquerra d'aquesta, la població de residència del propietari, 13 dels quals resideixen a Palma, 2 a Alcúdia, 4 a Sa Pobla, 4 a Muro, etc.

El dia 1 d'agost de 1863 es publica un edicte, per part del Govern que diu: Empezadas el dia 28 de abril último las Obras de desecación de la Albufera de Alcudia, y siendo necesario proceder a la espropiación de los terrenos necesarios al efecto; se publica a continuación la nómina de los propietarios de los prados inundados comprendidos en la zona y la demarcación de los mismos, á fin de que puedan los interesados hacer las reclamaciones que crean oportunas en el plazo improrrogable de 10 dias. Palma 1º agosto 1863.= El Marques de Ulagares.

Nómina de los propietarios de los prados inundados, comprendidos en la zona de espropiación.

Prados llamados del Rey.= S.M. La Reina (q.D.g.) y en su representación el Sr. Baile del Real Patrimonio.

Prados del predio Son San Juan.= Señor D. Francisco Sancho y Pujol, notario Vecino de Palma.

Prados de Son Serra.= Sr. D. Rafael Serra, vecino de Muro.

Prados de Son San Marti.= Sr. Don Mariano Villalonga y Togores, propietario, vecino de Palma.

Prados del Pla del Pinar.= Sr. D. Felipe I. De Agüera, vecino de Alcudia.

Prados del predio de la Albufera.= Señores D. Felipe I. De Agüera y D. Juan Nogués, este vecino de Palma.

Prados de Son Carbonell.= Sra. Doña Mariana de Asprer y en la actualidad don Mateo Omar vecino de Alaró.

Prados de Son Mieras.= Sras. De Amer y en su representación D. Claudio Marcel, vecino de Palma.

Prados de Son March.= Sr. D. Antonio Montis, Marques de la Bastida vecino de Palma.

Prados de Son Claret.= Sr. D. Joaquín Ramis, propietario vecino de Palma.

Prados de Son Morey.= Sra. Dª Margarita Frontera de Ferragut y en su representación su marido D. Mateo Ferragut, comerciante vecino de Palma.

En aquesta relació de propietaris tenim d'una banda la finca de Son Sant Martí, propietat de Marià Villalonga i de l'altra el Pla del Pinar i Predi de s'Albufera, també conegut com a Gran Albufera, propietat ambdúes de Felipe de Agüera. Això era l'any d'inici de les obres per part de la New Majorca Land Company, el 1863.

TOM V, pp. 473 a 505 " A mà esquerra, sobre els turons bastant allunyats, als quals els cims grisos de la serra serveixen de rerefons, s'eleva la casa més gran de la possessió de Son Cladera, propietat de la família Socies de Palma. A la dreta de la carretera hi ha extenses vinyes joves que li pertanyen. Des de l'altell situat més enllà de Son Cladera, que hom anomena simplement sa Rota, i sobretot des del punt que està tot just per damunt de la casa, que es diu es Mirador, hom gaudeix d'una esplèndida vista del pla. A mà esquerra es veu s'Obac, al darrera Formentor, dominat pels dos pujols que encasten la carretera d'Alcúdia. Més enllà s'albira l'ull de s'Albufera amb el canal gros, el distant Bec de Ferrutx i la plana coberta de pobles fins a Randa i el Puig d'Inca.../... Si hom deixa que la vista vagaregi per la planúria, descobreix els aiguamolls de s'Albufera i la vila solitària de Sa Pobla../... Deixant la planúria de s'Albufera a l'esquena i girant en direcció nord-oest, hom arriba a una vall bastant ampla, la bona terra de la qual esta plantada amb figueres i ocupada per algunes cases aïllades d'un sol aiguavés. Els pendissos d'aquesta vall estan formats a mà dreta pel grup aïllat de pujols de Sant Martí, format per diverses cúpules, el qual separa la vall, i per tant també la carretera, de l'aiguamoll de s'Albufera.../... En sortir de la vall, deixam a mà esquerra un camí que va a s'Albufera, per la vasta planúria de la qual la vista s'escampa sense obstacles."

"Alcúdia, la segona ciutat de Mallorca, llevat del nom de ciutat, ha conservat poc del seu antic esplendor.../...Però malgrat que la ciutat és poc atractiva i la malària, que des de la dessecació de s'Albufera ha disminuït molt, encara que no ha desaparegut del tot, constituint el principal obstable per al seu desenvolupament..."

"Però encara hi ha una altra porta, la porta Nova, que es va obrir l'any 1866 per millor comoditat de la població arran de les obres que es feien a s'Albufera. A poques passes fora d'aquesta porta està la bella casa del senyor Anguera, moderna i dotada d'un jardí al qual, com que està enmig de roques de marès, s'hi ha hagut de transportar la terra." (Felip d'Anguera fou un dels propietaris de s'Albufera just abans de l'arribada dels anglesos)

 " Davant l'indret on hi havia l'antiga Pollentia, s'estén cap al sud una extensa planúria perfecta, que voreja gran part de la badia d'Alcúdia i en direcció a l'est s'expandeix més enllà de Sa Pobla, mentre que al nord s'arramba al grup aïllat de turons del puig de Sant Martí i del puig de Son Fe. Aquesta planúria forma enmig un aiguamoll molt extens, el més gran de l'illa, anomenat s'Albufera Major, que només dunes d'arena, ara més altes ara més baixes, separen de la mar, deixant emperò a diversos indrets una continuïtat amb la la badia... S'Albufera pertanyia a diversos propietaris, principalment d'Alcúdia. Bouvij la considerava un dipòsit al·luvial que fa molt de temps formava una gran badia marina i després fou separada del mar per la formació d'un cordó de platja que les successives terres d'al·luvió varen omplir. La llacuna, que constava de diversos estanys rics en pesca habitats per una munió d'ocells aquàtics, en la qual confluïen un bon tros les aigües de torrent,  i concretament del torrent de Sant Miquel i de Rafal Garcés i que s'estenia sobre una superfície de més de 2000 hectàrees, era la causa que tot el territori que l'envoltava, concretament els municipis d'Alcúdia, Sa Pobla i Muro, fossin molt malsans. A hores d'ara, llevat d'unes poques romanalles ha estat dessecada per la societat anglesa Albufera Company, que va emprendre els treballs l'any 1863. Actualment, sota el comandament de l'excel·lent director Henry Warren (Waring), hom s'ocupa de conrear la terra obtinguda. Difícilment la societat recuperarà les seves despeses (ja apugen a 30.000.000 reals, quasi 8.000.000 francs), però ha prestat un enorme servei al país, havent vetllat per la salut i havent donat feina a una munió de treballadors. Quan es varen començar les obres de dessecació, totes les finques de s'Albufera estaven sempre o periódicament inundades. El primer pas que es va fer per dessecar-la fou construir un gran canal obert amb braços que es perllongaven fins a Muro i Sant Miquel, amb el propòsit de recollir les aigües dels torrents que baixaven dels turons de l'entorn i per gravitació conduïr-les a la mar. D'aquesta manera hom ha protegit les finques de les inundacions provocades pels torrents, que abans escampaven les seves aigües per tota la plana. S'han instal·lat quatre màquines de vapor per tal d'elevar l'aigua de les finques de la companyia als esmentats canals de gravitació. Totes aquestes màquines estan proveïdes de rodes hidràuliques, que amb els seus 20 cavalls de força aixequen 50-90 metres cúbics d'aigua per minut. Dues màquines d'aquestes, cadascuna de 20 cavalls de força, es troben a l'indret anomenat el pla des Pinar; les altres dues, una de 40 i l'altra de 20 cavalls de força, a la vora del canal gros, s'han instal·lat al lloc que hom anomena sa Roca; serveixen per dessecar, però al mateix temps també per regar. Tenen dues rodes hidràuliques, una de les quals s'usa per a la dessecació en cas de grans ruixats, mentre que l'altra té per objecte elevar l'aigua dolça que ve de la font de Sant Joan (Son Sant Joan) i conduir-la al canal gros (Canal de Reg), que serveix per regar totes les finques de s'Albufera. L'aigua dolça és transportada a la màquina a través de conduccions, que ja s'han construït en una llargària de 4000 metres. Les síquies tenen en total una llargària de més de 400 quilòmetres amb una amplària variable de 0,50-12 metres i una profunditat variable de 1-1,50 metres. Els canals de reg construïts fins ara són un canal gros de 16880 metres de llarg i diversos canals secundaris o canals de distribució amb una llargària conjunta de 51000 metres. Estan fets de paret d'obra. La sortida del canal gros al mar està assegurada mitjançant dos espigons de més de 100 metres de llarg cada un, fets de grans blocs de pedra. Fins ara ja s'han conreat més de 1400 hectàrees, en les quals es fa farratge, ordi, blat, cotó, mongetes i altres llegums diversos. També s'hi han sembrat grans plantacions d'arbres. A més hom ha fet més de 50 quilòmetres de camins, diversos ponts, magatzems per guardar-hi els cereals, cases per als ormeigs i habitatges per als funcionaris i treballadors. El director de les obres, Mr. Warren (Waring), vivia fins fa poc a sa Pobla, però actualment fa parada quasi sempre a Palma.

Des d'Alcúdia, primer a l'est de les ruïnes de Pollentia, però llavors al llarg de les dunes d'arena, un camí de carro bastant ample du fins al canal gros de s'Albufera. Anant-hi, hom travessa tot d'una al principi camps de conreu extensos, que estan dividits mitjançant síquies en feixes rectangulars llargues. Algunes s'han fet servir per a conreus força productius de cotó i blat de les Índies. El sòl és molt gris i argilós i requerix molt de reg, que es fa possible a través dels nombrosos canals. Llavors segueixen les avançades de dunes cobertes de matolls, amb predomini del bruc, mates de llentiscle i pins melis joves. Després d'haver deixat un camí a ma dreta que va a la casa del capatàs de s'Albufera i de la qual tendrem ocasió de tornar a parlar, al cap d'unes poques passes hom assoleix el grup de cases, on vivien els treballadors de s'Albufera quan es feren les grans obres. La majoria són barraques de fusta miserables, arrenglerades una al costat de l'altra a la vorera oriental de la carretera polsosa. Tot d'una darrera d'aquestes casetes estan les magnífiques construccions de s'Albufera, el poderós canal de desguàs, que llavors cap endarrera, com dèiem, es divideix en els canals de Muro i de Sant Miquel. Hi ha aquí tres canals, un del mig, gros, i dos canals de reg més petits als costats; estan separats un de l'altre mitjançant vigorosos dics, que es comuniquen a través de tres ponts. Els dos ponts dels canals laterals tenen quatre arcs, el del canal del mig en té cinc. El canal del mig, al llarg del qual hi ha una carretera, és molt ample i, a la seva desembocadura al mar, els dos dics laterals que l'encasten es perllonguen en els espigons ja esmentats. Pel que fa als dos canals laterals, que aproximadament tenen un quart d'amplada del canal del mig, el situat més al nord està ja molt ple d'arena, en canvi el de més al sud està dotat més cap a l'interior d'un segon pont igualment de quatre arcs, en el qual s'han instal·lat rescloses; aquestes tenen la finalitat de alleugerir l'activitat d'una de les màquines que es troben a la vora. Anant Albufera endins per damunt els dics que serveixen de carretera, hom domina tota l'extensió de les obres realitzades. Moltes terres dessecades són destinades al conreu i proveïdes d'un canal per regar-les, tal vegada en determinats llocs, com a conseqüència que el sòl encara contingui massa sal, les plantes, concretament el cotó amb què es feren molts intents, creixien raquítiques i en gran part morien. Amb el temps aquesta situació millorarà progressivament i les zones dessecades podrien fins i tot lliurar finques excel·lents, car són d'una terra fangosa molt grassa, que només requereix l'acció de l'aire durant més temps per perdre l'excés de sal. Des de s'Albufera, llevat del camí de carro esmentat abans, un altre camí du a la carretera passant per davant la casa del capatàs. Es bifurca de l'altre camí, un poc passades les casetes dels treballadors, i va directament cap a l'oest. Tot d'una al principi el camí queda encastat entre moreres filipines i travessa plantacions de cotó, que fins ara s'han desaconsellat a causa del sòl encara massa salí. Llavors hom ultrapassa un canal llarg bastant puixant que es dirigeix cap al nord i altres canals més petits. Un efecte fins i tot bonic fa la llunyana Alcúdia sobre la superfície plana, amb la garlanda dels cims de nobles formes i amb els estreps occidentals de la serra al rerefons. Després d'un breu recorregut apareix al peu d'una elevació suau, a poques passes al nord del camí, el petit i modest habitatge del capatàs. Després segueixen camps de blat de les Índies i hom creua un canal descobert ben emmurallat, que ve de sa Pobla i du fins aquí l'aigua necessària per regar les finques. El camí gira ara a mà esquerra i discorre per una clotada bastant llarga, on moltes vegades es posa al descobert la roca blanca de marès. A mà dreta es veu una casa de camp bastant gran, emblanquinada, propietat del director de s'Albufera; aleshores hom va a través d'un joliu bosquet de pins melis, que té la vegetació baixa molt sovint formada per esponeroses mates de llentiscle, però també per ullastres i alzines joves. Al bosquet segueixen camps de blat de les Índies envoltats de parets i a mida que hom abandona la superfície perfectament plana de l'aiguamoll, el sòl comença a pujar una mica. Aquí tornen a alternar altre cop petits redols de pins melis amb mates de llentiscle, garballons, incomptables estepes i nombrosos ullastres, que continuen estenent-se pels pendissos calcaris del grup aïllat de turons de Sant Martí, que se'ns presenta a mà dreta. Després d'haver passat entorn del peu d'aquesta avançada de turons i haver arribat en part també als seus pendissos més baixos, hom torna a trobar en els camps, on molts de trossos estan ocupats per jonqueres, altres conreus amb carabasses enormes. Les finques estan separades una de l'altra per síquies, però més enllà, on el sòl comença a ser pedregós, estan delimitades per parets seques fetes amb les mateixes pedres que s'han recollit de la finca. Unes poques passes i hom arriba a la carretera d'Alcúdia, que ja coneixem, justament a l'indret on abandona la plana per tal de tornar des d'aquesta plana, dividida pels puigs de Sant Martí i Son Fe, vers el nord-est cap a la vall que s'obre en direcció a Alcúdia."

Pàg. 521

" Sa Pobla, on els seus habitants exploten les fèrtils marjals i conreen també molt de cànem, va subministrar la major part dels obrers per als treballs de s'Albufera, gent robusta, acostumada al clima d'allà, que treballa dies seguits totalment nua dins les síquies, sense que això la perjudiqui. Aquesta gent no va contribuir poc a augmentar la prosperitat d'aquest poble."

Pàg. 523

A Muro " Els habitants s'ocupen aquí, com a sa Pobla, de conrear les terres de marjal; especialment important és el conreu del cànem i se'n poden veure munts sencers prop de la població."

LES ILLES BALEARS

El cònsol britànic a les Balears - de 1869 a 1875 - Charles Toll Bidwell, escriu un llibre ple de descripcions detallades de les Illes i de la vida i costums dels habitants, des d'una visió erudita i rigurosa, pròpia d'un membre de la Societat Geogràfica de Londres:

Dades de 1875: " A Mallorca els salaris dels treballadors agrícoles oscil·len entre 10 diners i 1 sou i 3 diners al dia (si es mantenen pel seu compte); les dones cobren la meitat o les 2/3 parts." 95 reals de billó=1 lliura esterlina.

Comentari relatiu a s'Albufera: " De fet, no hi ha ni un sol home de negocis estranger a cap de les illes, els pocs estrangers que hi resideixen o bé no estan ficats en negocis, o bé són petits botiguers o artesans. Anys enrera, una companyía anglesa va realitzar, amb grans despeses, importants treballs de drenatge d'un paratge amb el nom de l'Albufera, prop d'Alcúdia; però aquestes obres actualment es troben interrompudes."

A Mallorca hi ha dotze ports, els més importants dels quals els de Palma, Andratx, Sóller, Alcúdia i Portocolom, encara que l'únic que realment està obert al comerç exterior és el de Palma, encara que la "English Land Company" té el privilegi de descarregar les seves mercaderies a Alcúdia i el port de Sóller està obert als carregaments de fusta."

"...arribàrem al port (d'Alcúdia) a entrada de fosca; com que teníem ganes de conèixer els treballs que la companyía anglesa estava realitzant a l'Albufera, devora Alcúdia, demanàrem al conductor del carruatge que ens havia vengut a cercar si era possible dur-nos -hi anant de camí a Palma. Ell va dir que si, i tot va anar bé fins que vàrem haver visitat els treballs, moment en què el conductor per adreçar fins la carretera agafà uns caminois pel mig dels terrenys acabats de dessecar. Com que havia plogut feia poc i el camí estava ple de bassiots, ben aviat ens trobàrem amb les rodes del carro també empantanades. I quan estàvem en aquest dilema arribà la fosca, i el nostre conductor, que a més a més del camí, havia perdut el cap, no duia llum al carruatge. Si no arriba a ser per una petita llanterna de viatge que afortunadament duíem a la maleta i que ens ajudà a trobar el camí fora de l'aiguamoll, segurament hi hauríem passat la nit, i ens hauríem emportat cap a Palma -sense oblidar que a l'eixida també hi havia senyores i nins - el paludisme com a record..."

BIDWELL, Charles Toll. Les Illes Balears. Lleonard Muntaner, 1997

Louis Codet (Perpinyà 1876-Le Havre 1914)

Als 35 anys, aquest artista i escriptor rossellonès va visitar Mallorca el setembre de 1911 i hi va fer estada fins a principis de novembre;  de les seves impressions i vivències en va deixar testimoni en un relat del seu viatge en "Images de Majorque". Descripcions i opinions que l'autor vessa en un grapat de pàgines que es llegeixen en una exhalació; no manca la descripció de l'arribada en vaixell a la badia de Palma i l'entrada al Port, però no per això deixa de ser una de les més belles descripcions que n'he llegit; el seu tour és el recorregut ja repetit en altres viatgers, amb una trobada amb l'Arxiduc al qual descriu de forma un poc grollera, pel seu aspecte de deixadesa, tot i que acte seguit té la humilitat de reconèixer en ell "Aquest vell cavaller, de tornada de totes les vanitats..." .

En el seu recorregut pels pobles de la Serra i les seves muntanyes copsa el veritable endarreriment i ignorància de la pagesia, tot i que no gosa jutjar. Sí que critica el poc interès de les classes benestants per la "instrucció i les noves emocions", és a dir pel progrés i diu "Els petits diaris espanyols són una cosa fúnebre. A la primera plana, no s'hi veuen més que grans quadres negres que contenen les esqueles mortuòries. A continuació i apareixen alguns comunicats, i després donen compte, amb tota extensió, dels banquets que diverses ciutats ofereixen als seus torejadors".

Del seu pas per la badia d'Alcúdia és la imatge que reproduïm aquí, una preciosa aquarel·la que recull una estampa segurament molt quotidiana en el Grau o Gola de s'Albufera, que és el lloc on pens que es va poder observar i retratar l'escena; això és, la sortida des de l'Estany dels Ponts cap a la mar. 

        "      La costa de l'est, en canvi, és plana; la badia d'Alcúdia, immensa i tota rodona, està vorejada d'aiguamolls. Els mosquits ens van fustigar mentre els travessàvem; i la contrada sota un cel baix, ens va semblar prou sinistre de contemplar. Els rius, els pinarets; un camí enfangat on un pagès, amb els peus descalços, porta un carretó de palla; un altre, escopeta en mà, s'amaga entre els matolls i aguaita els estornells.

               A l'horitzó, es veuen alçar-se, a poc a poc, les innombrables siluetes de molins de vent i sínies d'aigua. Aquests molins de vent, de sis aspes, són esvelts i elegants. Arribàrem a sa Pobla, on hi ha el tren; i ens podríem haver cretut que érem a Holanda.   " 

També s'hi acompanyen una sèrie de fotografies, tres del pollencí G. Bestard i quatre d'A. Harlé, i unes quantes aquarel·les més.

Del llibre Imatges de Mallorca, edició a cura de Francisca Lladó Pol. Documenta Balear, 2009.

Feia temps que anava darrera aquesta imatge, vista per Internet a una compilació d'obres de viatgers estrangers. La meva sorpresa va ser trobar el llibret a la venda encara a la llibreria Agatea de Palma. Una autèntica joia!

El llibre ha estat reeditat en una edició titulada Imatges de Mallorca, a cura de Francisca Lladó Pol i traducció de Matias Mulet Truyols; l'edició és del 2009. Es tracta d'un estudi de contextualització l'obra de Louis Codet, amb unes pinzellades biogràfiques i de la seva trajectòria com a artista dins dels corrents o moviments de la seva època. En aquesta edició i reedició s'hi inclou la petita obra i les imatges i fotografies que s'inclogueren en la primera edició.

 Louis Codet morí en el camp de batalla en els inicis de la Gran Guerra.