“Juny, dia 6.- Trescam per sa marjal de cap a cap i ehi ha uns favars hermosíssims i ja comensen a segarlós encare que un poc grenyals. Ses blateres també enamoren i ehi ha per alabar a Deu.”

 

“Setembre, dia 15.- Enguany ehi ha haguda una anyada loca i més que loca de monjetes, gracies a Deu: no veuen casi cap casa aont no hi haje una partida d’urons de blat i faves, i una muntanya de monjetes. ¡Axó será dobberada qu’entrará a Sapobla!”

__________________________________

 

L’ARRIBADA DE LA GRIP A SA POBLA

 

La primera notícia sobre la grip a Sa Marjal, la trobam a les pàgines de la crónica mensual habitual :

Núm. 119, ANY X de l’I de novembre de 1918.

Pàg. 175

CRÒNICA

Octubre, dia 11.-  Per Orde del Sr. Governador de la Província, a causa de sa malaltia anomenada sa grippe, qu’es molt contagiosa, se fan tancar ses escoles i costures: aquí, gracies a Deu, encare no sabem que n’hi haje cap cas. ¡Poblers, ni am ses blasfemies ni am sa feina en diumenge no irritéu sa ira de Deu!

         Dia  15.- Fa un parei de dies que sa nova malaltia contagiosa, sa grip, ha entrada dins Sapobla, i ja se conten uns 40 casos, si be de caracter beningne. A Pollensa, segons mos diu un pollensí, n’hi ha uns 500 d’atacats i bastants qu’en moren; a Campanet fa un parei de mesos que també va fer molts d’estragos; per tota Mallorca, per tota Espanya i altres nacions fa molta destrossa aquesta nova epidemia, qu’alguns diuen que és cólera o pesta benigne. De Ciutat conten coses molt tristes; que n’hi ha uns 3000 d’atacats, de soldats només 300 de malalts, 13 metjes també malalts de lo mateix, i cada dia en moren uns 37 quant ordinariament sols en moren 7. I a sa possessió de Santa Ponsa, d’alladassá Ciutat, en un dia en moriren dos, i en pocs dies mes en moriren tres més: total 5 morts grossos a una casa.

______________________________________

 

La portada del número 120 de la Revista (SaPobla I^er.de desembre de 1918, ANY X) és colpidora i apocalíptica : l’ira de Deu s’és desfermada. Recull així l’estat d’ànim i abatiment de la població, propis d’una epidèmia de Pesta.

A la pàgina 181, la secció de Necrologia ens parla de la magnitud de la tragedia:

 

“.../... Tota Sapobla vesteix de dol rigurós, perque en un mes han baxat al sepulcre, CENT CINGUANTA CINC dels seus fills estimats, i poques son les families que no plorin sa mort d’algun dels membres...”

 

Segueixen 7 pàgines amb la relació de les persones mortes i el seu malnom, la gran majoria joves i molts d’infants.

 

Núm. 121, ANY XI, TOM XI (I^er de janer de 1919)

Pàg. 9

FUNESTA CRÓNICA

Octubre, dia 22.- Madó margalida tugores, de Ca’s Nin, és sa primera persona que mor d’aquesta nova malaltia contagiosa anomenada sa Grip.

         Dia 25.- Es poble està alarmat perque son molts de centenars qu’estan atacats de sa grip, i comencen a morirné tira, tira: per axó molt oportunament sa Junta de Sanidat ha acordat no tocar els Combregars, ni Estramoncions, ni de mort, ni fins i tot es colís del Santíssim Viátic, en no ser molt baix.

         Dia 27.- A causa de sa malaltia reinant sa tanquen els cines, i en els cassinos no dexen seure nigú, i si ún vol pendre café ha de ser de dret: en els billars, com no seuen, no los priven, i per axó son bastants concorreguts.

         Dia 28.- Segons calculos ben fundats actualment ehi ha a Sapobla unes mil cinc centes persones atacades de sa grip, i moltes d’elles graves.

         Dia 29.- Dos jovensans qu’encare’s trobaven a la flor del mon; ell de 33 anys, dels homos més robusts des poble, ella de 30 anys, molt desxondida, que an el pareixer anaven molt avant, i que, si be tenien un minyonet que s’en via anat a prepararlós una cadira an el Cel, los quedava una minyoneta que la se manjaven a besades i que formava sa seua felicidat en quant és possible tenirné en aquest vall de llàgrimes; aquests dos jovensans, també foren terriblement atacats tots dos as mateix temps per sa funesta epidemia. A ca ell i a ca ella a pesar que també tenien malalts de cuidado los assistiren axí com millor pogueren; pero se posaren tan graves que air avisaren un sacerdot, i, sense sebre res un de s’altre, tots dos acte seguit, un después de s’altre, se confessaren, reberen el Santíssim Viàtic, los extremonciaren i los aplicaren s’indulgencia plenaria. Avui tots dos se posen gavíssims, tant que ella mor a les set des matí, i dotze hores més tard, ell mor a les set del vespre.../... as dematí los enterren tots dos plegats dins una tomba!... Sols ha quedada la minyoneta qu’encare no conversa ni té conexement.../... Tot es poble sap qu’aquesta trista historia és sa dels dos jovensans en Juan Trobat i n’Elionor Capó, qu’al Cel los vejem. Amén.

         Com ehi ha moltíssims de malalts es poble sent una falta espantosa de llet, que, segons els metjes, es casi lo únic que poren pendre els atacats de sa gripi: en no ser colcú, nigú troba llet per un sant remei.

         .../...

         Come desinfectant de sa gripi tiren am gran abundancia cloro o blanquet per dins l’esglesia, per ses tribunes i pel cor: una fadrina no se n’ha parat esment i s’ha tudades unes faldetes molt bones.

         Els Vicaris i ses Monjes, axí com han d’assistir an els malalts, duen esperit am cánfora i altres desinfectants. Ajudet i t’ajudaré, diu el Bonjesús.

         Dia 30.- Per orde del Sr. Batle constitucional ahir se fe un pregó suplicant a tots els vesins des poble que tenguen la bondat de fer foguerons per desinfectar s’atmósfera, qu’han donat molt bon resultat a Inca; i per aquest motiu avui a les set des vespre se fan molts de foguerons per veurer si farán fogir els maleíts microbis de sa gripia.- ¡Quina diferencia tan funesta entre aquests foguerons i els de Sant Antoni! ¡En lloc des renou alegre de ses ximbombes, se sent es renou trist des martells que claven ses posts des bauls!

         Dia 31.- D. Bartomeu Cladera, Batle de Sapobla, per medi d’un bando fa sebre an es públic: 1^er Que dona ses més expresives gracies an es poble per haver fet ahir tants de foguerons suplicant que se continuu fentné mentres durin ses circunstancies; 2^on Que tothom tiri cals viva o altes desinfectants sobre els femers; 3^er Que nigú absolutament, demá ni passat demá, dugue llums an el Cementeri, ni tansols s’hi acosti per cap motiu; 4^rt Que s’Ajuntament ha comprades quatre vaques perque els malalts puguen pendre llet,. ¡Molt ben dit!

         Apenes un pot treurer es cap en el carrer que no veja dursen algun mort an el Cementeri: és una cosa molt trista el veurer quatre homos que duen un baul damunt ses espatles, i just un fanalet que va davant davant...i encare gracies.

         A un homo casat se li ha morta sa dona des contatge reinant, i ni finsitot am bona paga no ha trobat nigú que la volgués dur an el Cementeri: en vista d’axó enganxa sa mula en es carro, ehi posa dins ell es baul i endavant...¡sense ses atxes! Se diu que aquesta dona era molt bisarra i tenía una gran cabellera que casi la rossegava. Aquest funest espectacle, per desgracia, no és estat únic: varies persones mos han assegurat que havien vist un altre carro de feina que duia un cadaver de cap an el Cementeri.

         Avui de bonmatí dins el Deposit ja hi ha quinze morts, tots negres,... ¡consumits! Un testimoni de vista diu qu’hauria pagat deu duros no haver vist un espectacle tan espantós; un altre que també el ve va estar quinze dies malalt.

 

NOVEMBRE, dia I.- Tot es poble está alarmadíssim a vista de tanta mortandat; i per no assustarló més dexen de tocar de mort avui decapvespre i tota sa vetlada, com cada any s’acostuma desde temps immemorial.

         Am fonament se creu que avui ehi ha unes dos mil persones atacades de sa nova pesta, i no hi ha cap casa que no hi haja malalts; tothom está apurat per falta de servici de metjes: uns diuen per causa de que aquests no poren atendre tants de malalts i altres diuen que per altres motius.

         Dia 2.- Se suprimeixen tots els numerosos oficis de mort que cad’any se solien dir tal dia com vull, menos l’ofici major que se diu per les Santes Ánimes del Purgatori, pero sense tocar de mort, per no alarmar més es poble.

Mor Dª Isabel Serra, de Ca’n Duet, fadrina de 24 anys, de ses més rumboses i bisarres de Sapobla: era molt desxondida i sabia pintar molt bé; ella omplí casseua de cuadros al oli molt hermosos. Son pare i sa mare també están atacats de bastanta gravetat, i tement algún trist desenlás, telegrafien en el seu fill D. Miquel qu’estodia de metje a Barcelona que venga inmediatament: s’únic qu’está bó és el jovenet D. Llorens, s’altre germá, que no dexa un moment sa seua germaneta fins que passa a l’altra mon: arriba D. Miquel i encara pogué veure ¡morta! La seua benvolguda germana; pero son pare i sa mare no sols no la pogueren veure de cap manera, sino que quant saberen sa novetat de sa seua filla única ja feia dos dies qu’estava enterrada. ¡Quantes ilusions i realidats...ha enterrades aquesta funesta epidemia.

         D. Rafel Torres, abogat i Jutge Municipal, vejent sa falta extraordinaria que hi ha de metjes, que apenes s’en troba un per un remei, mena D. Antoni Dez Saler, Capitá, metja militar d’Inca, que cobrantsé solament un duro per visita, fa moltes cures bones; inclús n’adoba alguns de combregats i extramonciats i renunciats des seu propi metje. Aquest bon miliar no és com un altre metje extern, de cuyo nombre no quiero acordarme, que vengué pocs dies, pero que axí matex va sebre curar o escurar de bona o de mala manera, sa bossa d’una partida, a cada un de los quals feia pagar ¡nadamenos! Que vuit duros per cada visita.- (se continuará).

 

Però la vida segueix i  els elements naturals tan adversos a vegades per aquelles contrades pròximes a s’Albufera, no donen treva. Més que mai, plou sobre el banyat!

 

CRÓNICA

Novembre, dia 9.- Aquests dies passats plou tant i tant que fa una gran plena que nega molta part de sa marjal: es torrent de Sant Miquel ve a caramull i es salt de sa Resclosa és tan imponent que fa por a qualsevol: es torrent de Bújer vessa per damunt, i sa Ciurana que brama una cosa de no dir. Es torrent de Sant Miquel o de Sapobla ha vessat per dues parts; i es de Muro ha trencat a dos llocs; de modo que sa marjal de prop de s’Albufera pareix una mar. Axí com encare no havien tret tots els moniecos, n’ha podrits molts; i els perjudicis se calculen en uns cinc mil duros.

 

També hi ha bones notícies, com la fi de la Gran Guerra, dins aquest panorama desolador:

 

Dia II.- Després d’una gran temestat apareix s’Arc de Sant Martí; i después de sa horrible guerra europea o mundial qu’ha durat quatre anys i tres mesos ve sa pau. Avui a les onze del matí s’acaben totes ses hostilitats en la terra, en la mar i en los aires.../...

 

Núm.122, ANY XI, SAPOBLA  I^er de febrer de 1919.

Pàg. 20

FUNESTA CRÒNICA

Novembre, dia 3.- El Sr. Jutgte, D. Rafel Torres, igualment fa venir al metje d’Alcúdia D. Jaume Arrom, que també visita entre la paga, però econòmica, i ehu fa molt be perque an el parexer fa tot quant sap.

         Pero qui se guanya molt ses simpatíes des poble és D. Miquel Serra Duet, que ja acaba d’estudiar sa carrera de metje a Barcelona, d’aont és vengut, com hem dit, per causa de sa seua germana: aquest jovenet en lloc de plorar inutilment sa mort de Dª Bel, i lluny d’acovardarsé davant els estragos des terrible contatge que també té postrats a sos pares, desseguida comensa a visitar i receptar an els malalts amb bastant d’exit, i am gran generosidat fa molts de centernars de visites sense cobrarsé cap centim. Se mereix mil enhoresbones i Deu li pagará millor qu’ls homos tants d’actes de caritat.

         Quant comensá s’epidemia i dies siguents cada die se deien un parei de funerals; però avui ehi ha tal trastorn i postració que no se diu cap funeral; ni pels rics itot.

         Quan mor una persona presenta un aspecte tan funest qu’els de casseua i tot en fugen, i moltes vegades dexen sa Monja tota sola; en dificultat troben qui vulga dur els morts an el cementeri: per axó el Sr. Batle de l’Ajuntament dispon que hi haja quatre homos empleats per transportar els cadavers, a los quals se donará de jornal un duro cada dia: sa casa des difunt pagará quatre duros; pero si és vertaderament pobre no pagará res.

Un dia d’aquests, segons dos testimonis de vista, dins el Deposit ehi ha devuit morts sense enterrar: adamés del fosser se lloguen tres homos i resulten quatre enterradors: un de sa Junta de Sanidad ha dit que a damunt ses gavetes del fossar tot son axams de mosques, pero que hi tiren gran cantidad de polvos per matarlés.

.../...

Dia 4.- L’amon Jaume Reynés, Neca, fa fer una crida que tots els qui vulguen anar a dur llenya per fer fogarons i allunyar els microbis de sa grip, poren anar a sa Pleta de Son Ferragut: és que aquest homo ha comprada sa llenya an aquesta possessió i ofereix aquest obsequi an els pobres. ¡Deu li pac tan bons oferiments!

         A una casa tots jeuen atacats de s’epidemia, apurats de tot fan un pregó que qualsevol persona vulga anar a assistirlos gonyará lo que voldrà: no obstant nigú absolutament s’hi presenta, mes que un frare de sa Doctrina Cristiana que los assisteix durant tres dies, gratis i per amor de Deu; i después ja hi pot anar i hei va una Monja per continuar tan bons servicis.

         Dia 5.- Uns tres mil atacats de sa terrible epidemia hei ha avui a dins sa nostra Vila, segons cálculos molt ben fundats: se pot dir que casi tot es poble está malalt, Sapobla és un Hospital; perque no veuen casi cap casa que no hi haje quatre o cinc o set malalts; i lo pitjor moltíssims sense servici, en no ser algún de la casa qu’esta mitj bo i los va darrera, en lloc de jeure.

         De ses Relligioses Franciscanes, úniques monjes que tenim en número de vint, are n’hi ha vuit que jeuen de sa malaltía reinant; totes ses altres fan impossibles, pero no poren donar basto ni de molt; encare que fossen cent monjes més. Per axó no es d’extranyar que a una casa de senyors, apurats de tot hajen oferit deu duros cade día a una criada que no heu ha volgut aceptar per por de contreurer sa funesta malaltía.

         Fa una partida de dies que fa un temps molt cru amb aigo, fret i vent, que accentúa molt sa epidemia; no obstant a tota hora des die i de sa nit se veu cruzar el Santissim Viatic en totes direccions que va a acompanyar ses numeroses persones que passen al altre mon: avui mateix hei ha hagut 13 combregars.

         No és possible goitar en es carrer sense veurer escenes massa tristes; axó es, cadàvers dins bauls negres i... blancs, perque no tenen temps de forrarlós, que los sen duen en es Cementeri; avui ja n’hi ha duits set de molt grossos: i desde dia 29 d’octubre prop passat, fins avui dia 5 de novembre, just en vuit dies 68 persones.¡O gran Deu, quina catàstrofe tan espantosa! Perdonáu, Senyor, perdonáu el vostro poble!

         Apesar de tot, poblerets estimats, es necessari no olvidar que quant morim per aquesta vida miserable, marxem per sa vida eterna, i procurém cumplir relligiosament tots els devers que mos imposa sa caridat qu’és sa reina de ses virtuts: lo més gros que mos porá succeir és que contreguém sa malaltia i que moriguém. Pero axó ¿que importa? ¿No es molt gloriós? ¿Per ventura no és dexar aquesta vall de llàgrimes, per anar a sa nostra felicíssima patria, qu’és el Cel?

         ¡Quin consol tan gran porem tenir al considerar que tots els poblers que moren tenen, an el parexer, sa mort des just; i per axó tots reben am gran edificació tots els Sants Sagraments!

.../...

         Dia 6.- Sa situació des poble fa una por extraordinaria, sobretot per aquells pobres malalts que no tenen dobbés am que socorrer ses seues urgentíssimes necessidats: per axó am gran satisfacció hem rebut les siguients Llistes perque les publiquem.../...

Segueix un llistat de donants i quantitats a la pág. 24 i a les pp. 25 i 26 la relació de la inversió de “Ses llimosnes per malalts pobres”.

Pàg.27

CRÓNICA

Dezembre, dia 21.- Fa alguns mesos que comensaren a taiar el pinar de Son Ferragut, del qual sols en pagaren vintiún mil duros: era molt grandiós i tan espés que casi no’n poríen passar ses llebres.- A Son Cladera també fan una tala feresta a dins l’hermosissim bosc, del qual treurán pes Carril uns cent mil quintars d’estelles que valdrán uns trenta mil duros.- A Gayeta Petit també han arresat tot es pinar que hi havía, perque sa llenya va molt cara, de modo que ha quedat mes pelat qu’es call de sa má.- A Gayeta (Gran) encare ha quedat bastanta vegetació; de modo que just de tres pins n’oferiren an es Senyor cent duros; pero ni per trecents los hauria donats: hei ha colque cosa, per exemple sa bellesa, que val més qu’els dobbers. ¡Pero quina mudansa ha feta l’hermosíssima Serra de Gayeta!

Dia 25.- Dos carabineros valencians passen per Sapobla gravement atacats de sa gripi i s’hostatjen a sa fonda de Ca’n Turricano, a sa Plassa; pero ses Autoridats han fet acordonar dita casa, no fos cosa que reverdís tan funesta epidemia.

Janer, dia I^er de 1919. Moviment de població del any qu’acaba de desaparexer dins s’abisme del norrés:

Naxaments: nins 127; nines 131, total................................258

Defuncions: homos 85; dones 98; total .............................183

Aubats: nins 36; nines 54; total ........................................... 90

Total de morts .............................................................273

           Perdua ...........................................................................15

Matrimonis que se son celebrats ........................................ 46

Tal vegada desde que Sapobla es poble mai s’havia vist haverhí perdua, causada per sa funesta grip; sense la qual hei hauria hagut molta ganancia, com cada any.

.../...

          Dia 16.- S’acaben ses Completes de St. Antoni sense pegar cap crit ni viva; i apesar de certes profecies se passa tota sa vetlada sense tirar cap covet, ni ún ni mitj: és que un Batle dins un poble té més poder qu’el mateix Rei.- Apesar de sa gran mortandat que hi ha haguda s’han fet molts fogarons, i en tot s’han portat molt be els poblers, sense cap desorde: lo unic que s’ha de reprovar altament és que se veren alguns viudos i colque viuda i varies fadrines, qu’en lloc de plorar sa mort de la seua esposa o del seu espos o de sa seva mare que moriren durant sa pesta passada, no sols los veren passatjar alegres per la Vila, sino que hasta n’hi hagué que cantaren am sa ximbomba. .../...

            Dia 19 .- .../... Gracies a Deu se pot dir que a Sapobla no hi ha pobre perque encare que ses subsistencies hajen pujat una cosa de no dir, els jornalers guanyen un bon jornal: a tapar formiguers donen 6 pessetes, per una dieta de carro 10 pessetes, a ses dones a entrecavar blat 2 pessetes i hasta deu reals: els picapedrers guanyen 3,50 pessetes i els manobres 4 pessetes; de manera que avui val més esser manobre que mestre.

 

Núm.123, ANY XI, SAPOBLA  I^er de mars de 1919.

A la secció de Necrologia d’aquest número 123 de la Revista Sa Marjal, referida als dies 27 de desembre de 1918 fins el dia 5 de gener de 1919 només hi apareixen 4 morts i cap d’ells per la grip. Les seccions de Necrologia dels números i mesos següents tampoc en constaten cap de mort per la grip. Això indica, sempre segons el que trobam en aquesta revista, que pràcticament amb poc més d’un mes, la passa de grip a Sa Pobla va estar llesta i va deixar un nombre molt gran de gent morta. Les dades concretes, per poder avaluar  l’abast tant en temps transcorregut com en víctimes hi ha que cercar-les als registres corresponents.

Tot i això la Funesta Crònica que apareix en aquest número i posteriors encara ens parla d’aquells dies terribles i de certes polèmiques, respecte als còmputs de víctimes i a la gestió de la crisi.

Pàg. 37

FUNESTA CRONICA

NOVEMBRE DIA 7.- Es potecari D. Jaume Bonnin, conforme datos qu’hem rebuts, ha estat molt generós pels malalts pobres, i axí és qu’ha donat vales per medicines per valor de més de 50 ptes; en pots de llet condensada i líquida 15 ptes; un sac de sofre per tirar en els fogarons 62’50 pts.: total 127’50 pessetes. ¡Deu li pag sa caritat!

          Brusquetja i fa un vent que taia, com cada dia, i avui de bonmatí un bargantell am so cap embanat, perque ha tengut o te encara sa gripi, se presenta a ca’l senyor Vicari de sedmana: - Ave María Purísssima.- Concebuda sens pecat.- ¿Vol fer favor de venir a confessar mum pare i mu mare, are totduna qu’estan molt mals?  - Comensa a caminar i are totduna hei anirém amb el Bonjesús per estoviar temps i passes. Al instant el Sr. Vicari i Escolá arriben a una caseta qual aigovés de davant no maldíu, pero lo damés... tot és casa i corral: dins una cuineva un homo ja granat s’escaufa am quatre buscais mentres barena. Puja el Santíssim Viatic dalt sa sala o sotil que no sols no té porta per tancarsé, sinó que adamés sa canyissada claretja tant que veuen el cel; no importa dir qu’es vent i es fret corren ben alloure per allá dalt: a má esquerra ran des portal hei ha sa madona de la casa que jeu dalt una llitera ben carregada de febre gemegant tristement; - ¡Ai, Senyor Vicari, tots mos morirém!- No tenguéu ansia, tots vos adobareu, si Deu ho vol; aposta ha vengut el Bonjesús per donarvos salut a tots, si convé. No obstant aquella doneta parex que té raó; perque as mitj d’una miseria espantosa, baix d’aquella canyissada que claretja tant, sense nigú que sen cuid més que aquell bargantell malalt, i sense més tapament qu’un llensol i un mocador gros, no és d’admirar si te es cor tancat de tot, i am veu baixa i molt trista exclama: - Tots mos morirem! A man dreta hei ha una atloteta amb una tos feresta i bastanta febre que jeu amb un germá seu dalt una llitera, també casi sense jens de tapament; a un recó aont no s’hi pot estar drets, damunt un poc de paia i tapat amb un tros de roba i una saqueta hei jeu un bargantellet que parex qu’ és el qui está més grave de tots. El Sr. Vicari amorosament repren sa madona diguentlí: - I perque no heu donat avís que tenieu tanta necessitat, fenthó avinent an el metje o a sa monja infermera? - ¡A, pare; és que no venia ni un ni s’altre; perque...jo estava empagaída...! Se confessen axí com millor poren els tres malalts de sa sala i después l’amo que barena dins sa cuineta terriblement atacat, i una fadrina que jeu dins s’unica cuarto de la casa, no gaire grave. Feta sa comunió general dels cinc viaticats, mentres es Vicari n’extramoncía quatre d’aquests malalts, com ja fa devers una hora que hi és, els veïnats avisen una monja que passa i puja amb una altra dona, que immediatament és enviada a dur tres mantes, a dins pocs moments les du i amb elles cubreixen aquells desgraciats qu’es van a morir de fret, perquè lo més contrari de tot per sa grip és el no suar. Una horeta més tart hei va una comissió composta de don Juan Aguiló, prevere, de l’amon Rafel Isern, concejal, i de dos capellans més; duen tres mantes i l’amon Rafel n’abriga una a l’amo de la casa que está enredat de fret, posa ses altres dues an els qui més heu necessiten i am s’aprovació de tots se dona una crescuda cantidat a sa madona que la deposita davall el coxí: amb axó aquesta fa un alé llarg i s’axampla el seu cor que s’umpl d’esperansa de recobrar sa salut: no obstant sa fadrina que no l’estramoncien perque no sembla estar grave, el vespre pareix que entra en agonía pero rebenta an sang pes nas i axó la salva: lo endemà troben l’amo mort abrigat amb una manta i assegut a un balancí a dins sa cuineta... Pero tots els altres se posen sans i bons, gracies a Deu; i aquella fadrina que per ses festes de Sant Jaume enguany estenará unes faldetes de seda, l’any que ve talvegada estenará un cordoncillo d’or...

 

        Tot lo sant dia brusqueja i hora baxa de tot el Santíssim Viatic passa i traspassa per sa Plassa principal; com casi tothom está malalt no hi ha nigú qu’acompanyí Nostramo.../...

 

       Els periodics de Palma aquests dies passats s’ocupen d’una polèmica entre es Batle i es Jutje de Sapobla referent a sa grip: solament come documents que puguen servir per sa nostra Historia, i sense dir sa nostra opinió, ni tan sols fer el més petit comentari, publicarem lo que diu una part i s’altre, copianthó exactament des diari titulat La Almudaina: aquest periodic el dia 5 de los corrents publicá lo siguient:

       “ El señor López Comas, Inspector Provincial de Sanidad, de regreso de su visita de inspección a La Puebla acudió a la reunión de anoche de la Comisión de Sanidad dando cuenta del resultado, cuyas impresiones son optimistas.

         Hablamos después de la reunión con dicho Inspector manifestándonos que en su visita al citado pueblo recibió una impresión agradable por encontrar a las autoridades y personalidades de dicha villa a la altura de las circunstancias.

         Se han adquirido 4 vacas, cuya leche se reparte entre los enfermos, se han constituido brigadas de desinfección y para la custodia de los enfermos graves, cuyas casas son vigiladas constantemente quedando debidamente aislados los enfermos y personal que cuida de los mismos.

         Allí, añadió, no se omiten  los procedimientos higiénicos, habiéndose organizado un hospital, donde son conducidos y atendidos los enfermos pobres.

        Todo ello ha hecho que en estos dos últimos días la enfermedad haya decrecido notablemente, pues el sábado se registraron 94 invasiones y ayer solo se registraron 36, disminuyendo en un cincuenta por ciento las defunciones”.

        I el mateix diari el dia 7 actual publica lo siguient:

    “ Del Juez Municipal de la Puebla don Rafael Torres hemos recibido el siguiente escrito, cuya publicación nos ruega: “ Sr. Director de LA ALMUDAINA. Muy señor mio: Le agradeceré la publicación de las siguientes líneas al objeto de rectificar la versión dada por el Inspector Provincial de Sanidad al señor Gobernador Civil respecto al estado sanitario de La Puebla.

     Mucho me sorprendió el leer en LA ALMUDAINA de ayer las notas optimistas del señor López Comas. Todos los vecinos de este pueblo quedaron tan estupefactos al leer dichas notas que casi unànimes dijeron que este señor estaba en un engaño y que por decir lo publicado, era señal que si había estado en este pueblo, demostraba no haber visitado más que al señor Alcalde, recibir sus impresiones y publicarlas con colores tan satisfactorios; de lo que regularmente se hubiera abstenido de haber avriguado la verdad de lo que pasa en este pueblo y se hubiese hecho cargo de las muchas defunciones que tenemos todos los días y de las que hay que esperar dado el lamentable estado sanitario de nuestro pueblo y la desorganización y abandono imperantes.

     Dice que se ha provisionado un Hospital para cuidar y asistir a los enfermos pobres y graves, pero nadie de La Puebla sabe en que calle y casa particular o pública y en donde pueda estar instalado dicho Hospital, a no ser que se refiera al Cementerio.

    Además es preciso hacer constar la deficiencia existente en la asistencia médica, sobre la cual no sabemos haya tomado medida alguna la Alcaldía, habiendo tenido necesidad el vecindario de acudir a Inca y Alcudia para afrontar dicha necesidad.

     En materia de abastecimiento de leche se ha provehido deficientemente a ello, despreciando el señor Alcalde medios de obtenerla que le proponían generosamente ciertos particulares.

    Y para que se vea que nos morimos como ratas, he aquí la relación de defunciones que he obtenido de los ligros del Registro civil de mi cargo durante los últimos ocho días.

 

AÑO 1917                   AÑO 1918

Octubre                       Octubre

Dia 28  0                      Dia 28  4

“  29  0                          Dia 29  6

“  30  0                          Dia 30  6

“   31  0                          Dia 31  12

Noviembre                  Noviembre

Dia  I    0                      Dia I   10

Dia 2    I                       Dia 2    8

Dia 3    I                       Dia 3    9

Dia 4   0                       Dia 4     6

________                      ___________

Total     2                     Total     61

Es decir en ocho días sesenta y una personas se han ido de este mundo.

Y el estado sanitario es satisfactorio...

La Puebla 5 de Noviembre de 1918.- El Juez Municipal, Rafael Torres “

 

    Dia 8.- Els altres quinze dies antes de sa fira sentien alguns platers que se passetjaven cridant ¡s’argenter, s’argenter! Enguany no sols no s’han sentit cap ni un, sinó que finsitot avui qu’es sa fira, no se coneix en res absolutament que hu sía: lo unic que hi ha, com qualsevol altre dia, és tan sols una taula de terrons qu’es ben poc visitada. Els altres anys, apesar de ser dia fener, ses plasses i carrers están caramulls de gent; perque és de ses fires més concorregudes de Mallorca; enguany tot pareix un desert, perque els de la Vila no surten de casseua, i els externs no s’acosten d’una hora enfora; ni els de Campanet ni tampoc els de Búger.

    Dia 10.- .../... Apesar de que diuen els metjes qu’es brou de carn és molt dolent per sa epidemia de sa grip, per quant fomenta els seus microbis, axí mateix cade dia maten dotze o tretze animals molt grassos, xots i auvelles, pels malalts que van reforsant i pels qui patexen falta de llet.

      El Cel envía un angelet a una jovensana molt rica, de 24 anys, i tots demostren sa seua alegria amb un esplendit refresc: pero a dins pocs dies varia s’escena i ella se sent terriblement atacada de sa grip, i el seu espós també: se posa gravíssima i reb tots els Sants Sagraments amb gran conformitat de Deu: poc temps després entra, amb agonia dins es llit...de dolor, a dins un cuarto esplendit adornat am mobles lujosos, cuadros magnífics, cadires de caoba, un tocador de moda, un guardarrobes amb mirai de cos sencer, etc; i com tots els atacats de s’epidemia, posant una comparansa, mor com aufegada de terrible fantasma que li estreny sa gargamella i no la dexa alenar i passa a l’eternitat: poc después la se’n duen an el cementeri sense veurerlá el seu espós i hasta sense temersen. ¡Quines alegries tan falses i quins dolors tan vertaders! ¡Vanidat de vanidats, i tot es vanidat menos amar a Deu i servirló!

   Aquesta setmana passada hei ha haguts 55 combregars i altres tants d’extramoncións; i just el dimarts, dia 5, n’hi hagué tretze. ¡Deu mos assistesca a tots per sa part que sía més convenient!

    Dia 12.- Per tot arreu se conten horrors mai vists; son moltes ses cases que hi ha hagut dos morts; i just de sa familia Serra-Panxa han mort vuit parents: no obstant un dels casos més funests de tots es el de ca mestre Miquel Capó, de mal nom Lluís. En aquesta casa dia dos de los corrents moriren una fadrina de 16 anys i un fadrí de 24; dia set morí un altre fadrí de 21 anys; i avui mor un altre jovenet de 11 anys i un altre s’únic que li queda de 14 anys qu’está extramonciat; en deu dies quatre morts grossos a causa de sa gripi dins una casa i un combregat i extramonciat; son pare que també ha estat ferit fort i sa mare, s’única que no es estada atacada, s’ha hagut de posar alguns vesigans de s’inmensa pena que té que sufrir el seu cor. ¡Pobre pare, i sobre tot, pobre mare! ¡No sembla possible que el cor d’una persona puga soportar tanta pena!

      Y com si axó encare no bastás hei ha sers tan miserables i de llengo tan serpentina que s’atrevexen a afirmar en tota falsedat que aquests pares, que son prou honrats, mataven de fam els seus fills, sent axí que sabem am tota certesa que en tants pocs dies, ademés de que compraven carn cade dia, mataren deu o onze pollastres i galines que tenien: els qui diven aquestes mentides menten com l’ànima de Judes, qu’amb paraules d’amistat entregava son Mestre divinal a la mort.

 

A la CRÓNICA del gener i febrer  ja no trobam referències a destacar de la grip i la necrologia d’aquest número tampoc recull cap mort per grip. Entre d’altres notícies anotarem aquí una que fa referència com tantes i tantes vegades a les plenes i a l’abandonament de s’Albufera:

      Dia 13.- Aquets dies passats ha plogut tant qu’es torrents venen grossos i han feta tal plena qu’han negat alguns centenars de corterades; per paga es Canal Gran de s’Albufera, aont desemboquen els Torrents de Sapobla i de Muro, está tan abandonat que s’aigo apenes pot passar: com tot era una mar, dos carros carregats d’arrós han perdut es camí i s’han negats a dins ses siquis, haventhí, amb un poc més, desgracies personals...

 

FUNESTA CRÒNICA

         Dia 15 (de novembre).- La mort sense compassió recorre es nostro poble i escampa per tot arréu sa desolació i s’espant, sense respectar edat, sexo ni condició; i baix de sa seua funesta mortaia se’n du esperanzes, ilusions i alegries que mai més tornarán. Un aire de tristesa invadeix totes ses cases i fogars que oprimeix es cor de tothom: nigú canta, nigú riu, nigú s’atreveix a alsar sa veu tement profanar el solemne silenci qu’acompanya ses grans calamidats: sa naturalesa en s’estació tardoral pareix que se junta a sa tristesa general; i finsitot el cel am sos niguls grisencs i am ses brusques frecuents par que demostren el seu sentiment: son moltes ses persones que mos asseguren per cosa certa qu’aquets dies han vist ploure i corre pels carrers aigo negra...

         Dia 17 .- Desde que reina sa funesta epidemia a dins es nostro poble passen unes escenes tan tristes i desconsoladores que nigú es capás de descriurer: adamés de ses expressades en els dies anteriors en poriem contar moltíssimes més, que per no allargar tant sols n’indicarém algunes.

     A un jovensá se li mor sa dona; sa sogra, qu’és una pobre viuda que no tenía ningú més que sa filla, as matex temps está tan grave que no sap res de que sa filla sia morta; a ca sa mare des jovensá tots están malalts; el dia siguent en que enterra sa seua dona, aquest jovensá am sa man dreta te un nin i am sa má esquerra una nina, tots dos malaltets i sense nigú més qu’ell per cuidarsé dels infantons i de sa padrineta.

    A un’altra casa tots estaven malalts, i alguns dies sense que nigú los anás darrera; después hei pogué anar una monja a servirlos; es metje aximateix los visitava, menos el cap de la casa que era molt jove i estant gravíssim el passá per alt durant tres dies, después de los quals morí.

    Un dia just tres homos, perque no’n pogueren trobar quatre, s’en duien un baul amb un mort gros an el Cementeri: i un altre dia just quatre homos també s’en duien un cadaver a enterrar; pero com tots quatre estaven molt fluxos perque havien tenguda sa grip, quant foren a sa Fortalesa posaren es baul enterra, reposaren una estona i después continuaren fins an el Cementeri.

    Dos germans fadrins ben sans i robuts, am dos més, dugueren es baul d’un cosí seu qu’havia mort també fadrí: un dels dos germans, ferit per sa grip tengué que jeurersé l’endemá, i s’altre un dia més tart; tots dos heu passaren ben mal, i com cabalment tots dos estaven per casarsé, és ben segur que ses seves enamorades s’en dugueren un bon susto.

    Pero el cas den Llorens Cantallops, alias Virolla, és molt més trist; perque el pobre ja tenia ses tres publicades per casarsé, doncs sa darrera li havian donada el tres del actual; més sa terrible epidemia l’ha ferit tan fort qu’avui ha donat l’ànima a Deu. ¡Pobre novia, quin esglai! Sa mareta d’ell, qu’es una pobre viuda, s’en és anada a estar amb un altre fill, are únic, qu’está prop de Pollensa...

      A ca’n Buades mor una fadrina de 18 anys, un jovenet de 12 i una nina de 5 anys; a ca sa Morréu mor sa mare, un fill y un net; a ca’n Xilla moren dues germanes casades i una fadrina; a ca’n Tix mor sa padrina i dos nets; a ca sa Teulera mor una jovensana rica i pobila i una filleta seuam de modo qu’els seus pares han quedat sense nigú. ¡Quina catàstrofe, gran Deu, amb un mes cent cinquanta cinc morts!

      Dia 19.- Un jovensá de ca’n Feina, molt jove i robust, fonc atacat de sa grip; pero anava tant be que ja s’aixecava i sortia, i per reforsá més aviat se’n aná a cassar; més li fonc tan contrari qu’en poques hores passa al altre mon i no hi és a temps s’estremaonció. Com está manat que desseguida s’en duguen els cadavers als Cementeri, donen pressa a fer el baul a un fuster de vehinat aont hei van varies vegades: un minyonet de tres anys fill des difunt heu nota i també va a ca’s fuster a veure si es baul de son pare ja está llest, perque ses caudales ja feia estona qu’estaven apareiades; después hei torna vejent qu’está arreglat s’en va a casseva i am gran calma los diu: “ Ja poreu encendre ses candeles qu’es baul ja está acabat...”

       No sabem si per falta d’assistencia o d’higiene, contra sa voluntat dels veïnats, fa alguns dies que a una casa cremaren sa paia de sa márfaga d’un mort a dins es corral: no va ser es darrer mort que hi hagué en aquesta casa.

    Axí com enguany hei ha haguda una anyada loca, a moltes cases apenes poren passar de tantes saques de monjetes: pero hi ha tanta falta de cuartos qu’els malalts han de jeure aont se vulla; cuartos aont hei ha tres i quatre llits; llits aont hei jeuen tres i quatre malalts... ¡ dins una atmósfera saturada de microbis!... És necessari qu’els poblers, en lloc de tant de lujo en so manjar i vestir, sien un poc més previsors; perque malalts hei ha haguts que sols estaren tapats am una vela de carro de lona.

     Els morts fan tanta feredat que queden totsols; pero al cap i a la fi els de la casa no tenen més remei que acostarshí i vestirlos. Ses dones de jornal per rentar es mortorum no volen cobrar a menos de cinc pessetes cada dia, i per emblanquinar doble o síen deu pessetes diaries.

    Ha cridat molt s’atenció des poble el que durant aquesta temporada fatal no hi ha hagut cap folla fembra, de vida massa alegra, que haja passat a l’altre mon; i és que Deu li sab tant de greu condemnar un’anima...redimida am sa sang de Cristo!  .../...

     Dia 21.- Sa polèmica entre es Batle i es Jutje de Sapobla, sostenguda principalment damunt La Almudaina, de que parlarem dies passats, acaba am los dos siguients comunicats. Dia 15 de los corrents dit periodic publica aquesta certificació:

      “El Alcalde de La Puebla don Bartolomé Cladera y Socias nos remite por medio de atento oficio, la siguiente certificación, cuya publicación solicita, en cumplimiento de un acuerdo tomada por la Junta Municipal de Sanidad

     Dice así:

    “ Don Pedro Ignacio Crespí Socias, Medico-Cirujano e Inspector Municipal de Sanidad e la villa de la Puebla (Baleares). Certifico: Que en la sesión celebrada por esta Junta de Sanidad Municipal el dia siete de los corrientes entre otros acuerdos tomados por la misma figuran los siguientes: Iº Protestar contra la correspondencia inserta en el periódico La Almudaina del dia 7 de los corrientes suscrita por don Rafael Torres, Juez Municipal de esta villa, por considerarla insidiosa y calumniosa, más propia de un espíritu exaltado y de un afán inmoderado de exhibirse, que de un hombre prudente y circunspecto cual corresponde a un Juez Municipal. 2º Que por parte de esta Alcaldía se han cumplido todos los acuerdos tomados por esta Junta de Sanidad Municipal en las sesiones celebradas por la misma correspondientes a los días 11, 14 de Octubre último y primero de los corrientes relacionados todos ellos a combatir la epidemia grippe, habiéndose además llevado a cabo una serie de medidas encaminadas a organizar el servicio de desinfección domiciliaria y pública, conducción de cadáveres al cementerio y aumento de personal adscrito al mismo para los enterramientos que han merecido la aprobación de esta Junta Municipal de Sanidad. 3º Que dicha Junta hace constar que para que pudieran ser atendidos debidamente por la beneficiencia municipal los enfermos de grippe pobres el Alcalde dió recado particular a los médicos y monjas de la caridad de esta villa, para en el caso de que asistieran a alguno de ellos, lo pusieran inmediatamente en su conocimiento para socorrerles, habiendo sido pedidas varias camas que han sido facilitadas inmediatamente. 4º Que la mortalidad durante el pasado mes de Octubre fué de cuarenta y cinco personas de las cuales vente y dos lo fueron por grippe, observándose en la correspondencia del señor Torres, un deseo pernicioso de pintar con colores negros subidos, lo que ya es negro de por sí, contribuyendo esta manera de obrar a llevar el pánico e intranquilidad en el espíritu público cuando ante el grafor de la desgracia que nos azota, la moderación y la concordia debería de haber sido la norma a seguir por el Juez Municipal de esta villa. 5º Que en cuanto al abastecimiento de leche a los enfermos de grippe se telegrafió insistentemente al señor Gobernador civil para que remitiera la leche condensada que tuviera disponible remitiendo una caja que antes de las veinte y cuatro horas ya estaba agotada. También se telegrafió urgentemente a los señores Vicente Ferrer, Monegal S.A, y Vidal y Ribas de Barcelona pidiéndoles leche condensada contestando todos que no tenían existencias. Se pensó en la incautación de ochenta ovejas recién paridas de los colonos de los predios de este término municipal, pero en vista de los inconvenientes aducidos por éstos y al parecer de personas peritas y de las dificultades surgidas en lo que se refiere a la organización administrativa de este servicio se desechó este proyecto y se adquirieron cuatro vacas lecheras  que añadidas a otras cuatro que ha traído de La Albufera su propietario don Fausto Gual de Torrella, más tres jarras de leche que nos remite diariamente el humanitario Alcalde de Inca han contribuído de una manera eficaz aunque no radicalmente a solucionar (hoy lo está) el conflicto de abastecer de leche a los enfermos. 6º Que el señor Inspector Provincial de Sanidad durante su visita a esta villa estuvo cerca de tres horas reunido con esta Junta de Sanidad Municipal de cuyos vocales y médicos libres recibió informes detallados del curso de la epidemia, de las medidas tomadas y otros detalles que el caso requería, sin necesidad de pintar con colores satisfactorios ni desagradables la situación del estado sanitario de esta villa sino de enterarle de la verdad sin ambajes ni rodeos que no fué otra que el decrecimiento de la epidemia. 7º También se acordó publicar los anteriores acuerdos en el periódico LA ALMUDAINA de la ciudad de Palma.

     Y para que conste y como Secretario de esta junta Municipal de Sanidad libro la presente con el Visto Bueno del señor Alcalde, en La Puebla a doce de Noviembre de mil novecientos diez y ocho.

      El Secretario de la J.M.S., Pedro Ignacio Crespí.- Vº Bº El Alcalde Cladera”

 

El mencionat periodic el dia 21 de los corrents publica el siguient comunicat:

     “ Del Juez Municipal de La Puebla D. Rafael Torres hemos recibido extensas cuartillas, de las que por falta de espacio disponible, sólo publicamos las siguientes líneas, a fuer de imparciales, dada la polémica entablada”

     “Creyendo señor Director, prestar un servicio a un pueblo y alentado por numerosa representación del mismo, le ruego la inserción en La Almudaina en justa protesta de acuerdos de consideración tomados por una Junta de Sanidad que no ha cumplido su deber sanitario.

     Insisto y muy particularmente, en lo que afecta al Hospital provisional, pues no es cosa de que al abandono y negligencia imperantes se mofe con la burla de suponer quedaban los enfermos pobres bien atendidos en el imaginario establecimiento benéfico.

     No se ha atendido a los enfermos pobres en la asistencia médica pues el Alcalde debía proveer a esta necesidad y no lo ha hecho, habiendo tenido necesidad el infrascrito como ciudadano y por deber de humanidad de ir a Inca y Alcudia en busca de los médicos señores Doz y Arrom.

       En cuanto a la conducción de cadáveres ha sido y hemos presenciado un desastre, primero sin ninguna intervención oficial, después llegando al punto de exigir los empleados municipales veinte pesetas por conducir el de un pobre al Cementerio. Tengo las pruebas y es además público y notorio, como notorio y público es, que otro vecino se vió en la necesidad de uncir la mula al carro de labor para transportar a su esposa al Campo Santo.

       De leche valiera más no contestar, ante la protesta unànime del pueblo, ante la protesta formal de nuestro Clero muy celoso y para el cual no tenemos más que alabanzas, y ante las escitaciones que alguno de ellos hizo personalmente ante el Alcalde poniéndole de relieve el abandono público con la mayoría de los enfermos sin asistencia y alimentos, y después de bien pasados ocho días fué cuando se determinó la Alcaldía a la adquisición sucediendo en el abastecimiento cosas horrorosas.

     Se de un pobre miserable que yo por cierto le recomendé, pidió un bote de leche condensada y al tenerla y marcharse se le exigió su importe lo que no pudo efectuar, el pobre tuvo que marcharse sin leche y sus pobres enfermas esposa e hija continuaron ayunando.

     Se han enterrado cadáveres a tan poca profundidad y sin inspección sanitaria que ha llamado la atención de las gentes por temer con fundamento el desarrollo de una nueva epidemia.

    Se ha dado el caso de llevar un cadàver al Cementerio y se ha encontrado cerrado, teniendo que permanecer en medio de la carretera con estupefacción pública; hay testigos de crédito.

     Desde el dia 28 de Octubre al 15 de Noviembre llevamos enterradas 135 personas, y el año pasado en igual período 4. Sin comentarios.

   Y para que seguir. ¿Donde se encuentra el celo de la Junta y del Alcalde?

                                                                           (Se continuará)

 

FUNESTA CRÒNICA

(Conclusió)

   NOVEMBRE, DIA 22.-  En Peranofret, alias Calent, té una febrada molt alta de punt i sa grip lo agarrota tant que l’aufega casi de tot; quan el combreguen i estramoncien casi no senten sa seua veu. L’ondemà dematí cansat de jeure, gravíssim com está, s’axeca, se vest i abrigat amb una manta ja es partit cap a sa plassa; un senyor el veu i diu a un altre: ¡vataquí un mort per demà! Fa una volta pero es municipals el fan anar a casseua; arriba i diu a sa seua dona: tu sols me dones brou i llet que no fa paret i me moriré, donem una graxonera d’arrós i me dobaré; l’arreglen entre tots dos, perque sa dona també está malalta, en Perenofret s’etziba sa graxonera plena d’arrós, i, com posar oli a un llum, queda sá i bò i torna fer de saig o esgotzí de Jutje.

     Dia 24.- Avui diumenge tocava ser sa tercera fira de Sapobla, pero no s’ha conegut en res que fos fira, com tampoc se conegué que ho fos sa segona, ni manco sa primera.

         Gràcies a Déu sa grip pareix qu’ha acabat casi de tot, i per axó ja no se fan Combregars, ni se mor casi ningú.

.../...

Pàg. 76

Remedios contra la grippe

Primero. Aseo personal, con preferencia boca y nariz, con una solución de fenosaloil al 5 por mil. Permanecer el menos tiempo posible en lugares cerrados.

Segundo. Como medida contra el contagio, el uso de aceite mentolado al 2 por 100, en las fosas nasales.

Tercero. Desde el momento que se sienta tos, escalofríos, picazón de garganta, dolores de cabeza o cuerpo se debe guardar cama, procurando sudar con infusiones calientes.

Cuarto. Como alimentación en las primeras cuarenta y ocho horas, dieta absoluta y después leche o caldos vegetales, sin sal.

Quinto. En caso de fiebre alta, una papeleta de aspirina de medio gramo, tomando a continuación una infusión de café caliente.

Sexto. En caso de dolores de costado, pecho o espalda, aplicaciones de agua caliente cataplasmas sinapinadas o sinapismos en el sitio del dolor.

Séptimo. Pasada la enfermedad, evítense los enfriamientos, indigestiones y humedades.

Octavo. Todo enfermo que haya padecido grippe debe guardar, por lo menos diez días de convalecencia.

Noveno. Las complicaciones de la enfermedad deben ser tratadas por el médico.

Décimo. Deben desinfectarse las ropas, retretes y habitaciones con una solución de creolina al cinco por ciento.

 

Revista Sa Marjal, VOL.I; ANY I; TOM I, Núm. 4, Pg. 81

 Sa Pobla, 1er d'abril de 1909. 

 

Crònica

 

Mars de 1909

 

Dia 5.- A sa platje de s’endret de s’Albufera alguns pescadors buferés agafen cinc golfins, llarcs y gruxadots, que pesan uns 12 quintás cada un y los venen per 200 pesetes. Es que perseguits per un salroig o colque molar quedaren encallats a dins s’arena.

 

Revista Sa Marjal, VOL.I; ANY I; TOM I, Núm. 10, Pàg.178

 Sa Pobla, 1er d'octubre de 1909

 

Crónica

Setembre de 1909

 

Dia 10.- Trencan el canyom a les totes y els trencadors am so cassot banyat de suor no tenen cap gana de cantar. Qui canten com a caderneres una cansoneta molt graciosa son ses espadadores que duen el compàs am s’espadella que fer els tribessos. A boca de sótlera els noys fan foguerons de ses borras y riuen y botan y fan fogir els moscarts.

Revista Sa Marjal, VOL.I; ANY I; TOM I, Núm. 11, Pàg.192

 

 Sa Pobla, 1er de novembre de 1909

 

Crónica

 

 Setembre de 1909

 

Die 28.- Els trencadors de canyom s’hi pegan a les totes y en cinc hores de feyna guanyen 14 reals, un diná que diu assí som, y aygordent bona y a voler.

Revista Sa Marjal, VOL.I; ANY I; TOM I, Núm. 12, Pàg.202

 

 

 Sa Pobla, 1er de desembre de 1909

 

Crónica

Octubre de 1909

 

Dia 23.- Baten a la vela s’arrós de s’Albufera, del qual sols n’hi ha mitj esplet. S’arrós bomba el pagan a 30 pts. els 100 kilos.

Revista Sa Marjal, VOL.I; ANY II; TOM II, Núm. 14, Pp. 24-27

   Sa Pobla, 1er de febrer de 1910

 

PLENA DEN JELAT.

LEMA: El mon fonc negat amb aygo;

Y en cenra es convertirà.

 

    ¿Quí de voltros, estimats poblés, no ha sentit parlar colque vegada de sa famosa Plena d'en Jelat? Idó perque morint les personas veyas no quedin dins s'olvido he recuíts am senzillés alguns datos ben autentics, perque puguin passar a s'historia. (1)

    Era el die de sant Andreu Apostol, axó es, die 30 de novembre del any 1852, quant comensá a ploure a les totes, cayguent tot lo die y tota sa nit aygo a portadorades. El dia siguent, o sia die primer de desembre no s'aturava de ploure y el temps que feya por per lo molt que amenassava. A sa marjal hey havia ja tanta plena que s'aygo j'arribava a n'es figueral del amo'n Juan Llobera Xorboy situat en es Rafal Roig. Pes camí d'Artá hey havia tanta d'aygo qu'a n'els homos los arrribava fins a n'els jonoys; y pes clot de Son Amer ahont en aquell temps se reunían ses aygos des carrés de la vila tot era una mar. Per sa carretera de Muro aquí avon l'atravessa es Ferro Carril s'aygo arribava fins a n'es ventre de ses bistis.

   Varios carrés de Sa Pobla semblaven torrents més que regulás; y es Torrent de Búger, qu'es tan maleyt quan s'hi posa, esbroncá pes carré Major que parexía un torrent gros, y es celler de l'amo Antoni Siquier Cotá qu'estava a devant Can Flor y tenia més de quinze pams de fondo s'omplí d'aygo y ses botas congrenyadas a pesar de ser plenas nadaven com si fossen buydas.

   La mar anava tan plena y tan alborotada que no dexava desembocar dins ella s'aygo que duyen els torents de Muro y de Sant Miquel. A les horas molts d'amos de Sa Pobla tenían bous y egos que pasturaven dins sa Bufera, y solament del honor Antoni Crespí Covas se negren un centenar de bous, poguentse salvar tan sols es brau que duya molt de poder y pogué prendre montanya o garriga que quedaren espirades a dins una mota de batzés qu'hey havía prop de Can Blau. Ses egos que pogueren de dins es prat vengueren a Sa Pobla, y moltes altres sense remey moriren negades.

   A les hores en Bartoméu Company Serra (a) Jelat estava d'ogué a ca l'amo'n Jusep Simó (a) Ravell, y en Pera Serra (a) Garrut estava també d'ogué a ca l'amo'n Juliá Mir (a) Nin. Sabent aquests dos amos sa gran plena qu'hey havia dins es prat y ses males noticies que los arribaven, a ses altes hores de sa nit, enviaren cada qual el seu missatge a cercar ses egos. En Bartoméu Jelat y en Pera Garrut, qu'eran cosins bons, partiren plegats a devers la una de sa nit per manar ses egos que no havien vengudes, y quan ja tornaven des prat am ses egos, a dins sa marjal de Son Fornari se toparen am tanta d'aygo que no hi havia cap garbera de canyet o bagatge que no nadás com ses barcas dins la mar un dia de tempestad.

   En Jelat y en Garrut a la fi despues de mil esforsos pogueren arribá a una garbera de canyet composta de 1200 fexos de un cap, com los feyan en aquell temps, qu'estava dins sa finca de don Toni Fornari, avui dia dels hereus de l'amo'n Toni Crespí Marron conegut en so nom de s'Hort dets anogués. Dalt aquella garbera idó, en Jelat y el seu company passaren aquella llarga nit creguent cert morí negats, com altre temps se negá el mon quant vivía Noé.

   El dia siguent sa plena de la mar va mancabá y va fer pas a s'aygo qu'estava empantanada dins sa Bufera y sa Marjal: y tanta era s'abundanci y sa forsa d'aquesta aygo, que rompé es gran arenal y va fer un gran portell qu'es es matex per avon desemboca a la mar es Canal Gran de sa Bufera.

   Tan grossa fonc sa Plena den Jelat que, com assegura l'honor Llorens Canyellas, s'aygo de la mar en el port de Mahó se notá despues de sa plena que no era natural com es dias passats, sino qu'era rotja; tal eera s'abundanci d'aygo de dins sa nostra Marjal que fe variar es color a s'aygo de la mar de tan enfora.

   Tan desastrós va ser es delobí que caygué el dia de Sant Andreu y el dia siguient, que sa plena arrancá casi tota sa vinya de Son Bernat del terme municipal de Llubí, y axi es que se trobaren molts de ceps dins ses nostras terras; varias sinis y totes ses siquis quedaren ben plenas de molsa, fins en es punt que despues d'haversé axugada sa Marjal ningú sabia lo qu'era seu, fins que qu'alguns dias despues sa molsa va crivellá, se va veure avon havia ses siquis, les destaparen y cada qual va conexe y se torná quedar amb lo seu.

   A sa Placeta de Son Amer, de que fa pochs anys sen va parlar tant y tant, se trobaren senyas de sa plena a s'altari de més de vint pams; y a unas 400 passas enfora d'aquesta  Placeta estava la famosa garbera drets a damunt la qual en Jelat y el seu cosí passaren aqeulla eterna nit amb aygo fins en es pits. Més de trenta horas d'agonía passaren demunt aquesta garbera es dos ogués, que per por de que sa corrent no los sen dugués, se fermaren un am s'altre am dos sadenys o cabrestrells que duyen per ses egos.

   Sa garbera salvadora perque ses ventades no l'esgavallasen per sort tenía dos rets de vergas o sien unas cordes com ses que s'usaven per rets de sinis ara fa uns quinze anys; aquestes cordes enganxaven ses garbes de canyes y a cada cap de sa corda hey posaven penjada una pedra-poval o foradada que pesava per ventura setanta lliuras. Es refort d'una canal del mencionat hort dets Enogués y sa molsa qu'hey dexá s'aygo fonc sa causa de que sa corrent no s'en dugués sa garbera den Jelat, així com s'en dugué un altre qu'estava ben prop d'aquesta, del honor Llorens Canyellas, y l'hey trasportá sencera unas cincuanta passas lluny a dins un hort de don Juan Massanet.

   Despues qu'es sol los hagué encalentits algun tant, doncs s'aygo ja navia minvada ben molt, y fent més de trenta hores que no havien menjat res absolutament y havien beguda molta d'aygo sense cap mica de sed, se despediren d'aquella garbera per ells fort castell roquer, o sino arca de Noé.

   A la una del capvespre devant sa propiedat aquell temps de don Martí Serra de Gayeta se toparen amb aquells dos desgraciats algunes pesones qu'anaven a veure lo que havía minvat la plena que may se n'havia vista cap de tan grossa a Sa Pobla.

   Tothom parlava molt d'ells y de la seva mort tan llastimosa com es morí negats. Pero quina sorpresa va ser pes seus pares quant aquelles bones persones los entregaren dirém ressuscitats es seus fiys que ja poraven morts despues de trenta horas y pico que faltaven. ¡Quina alegria per tota sa familia y es poble!                Francesc Gost Comes

Sa Pobla 15 de mars de 1909.

Revista Sa Marjal, VOL.I; ANY II; TOM II, Núm. 14, Pàg.28

   Sa Pobla, 1er de febrer de 1910.

 

Crónica

Desembre de 1909

Die 8.- Festa dels innocents. Es pescador major de Sa Bufera, avuy a sortida de sol ha agafada un'anguila tan grossa que se creya qu'era una serp de cascavell, pero es estada una pollagral que may n'havien vista cap de tan enorme desde que Sa Pobla es Pobla. L'han midada y ha tengut tretze pams y mitj; l'han pesada y ha fet tres roves y quinze unces. Es Conte Puig, d'Ullaró, n'ha oferides 1000 pessetes justes per enviarla a n'es museu de París: no saben si faran barrina. Tendrém al corrent a-n els nostros lectors sobre un assunto tan important.

Revista Sa Marjal, VOL.I; ANY II; TOM II, Núm. 16, Pp. 49-56

   Sa Pobla, 1er d'abril de 1910

 

Sa Por de s'Albufera

---------------------------

NOVEL.LA MORAL.

 

   Sa nostra illa de Mallorca, riquíssima copeta d'or, sempre la s'han disputade ses nacions, y axí es que sucessivament es estada dels antiquíssims Celtes, dels Druydas robusta rassa que construí els clapers dels gegants, que tenen ja prop de tres mil anys d'eczistencia, els Fenicis dels quals quedan encare algunes monedes, els Grecs, els Cartaginesos, els Romans, els Moros y els Cristians.

   Els Romans habitaren molt per aquests contorns de Sa Pobla, com se demostra clarament am ses monedes, alguna fa poques sedmanes, que se son trobades per aquí, váries lámpares, molts d'objectes de cerámica y no fa molt aquell tresor d'un aumut de monedes de plata de sa República Romana que se trobá dins Son Fè ran d'un talayot o claper de gegants.

   Escoltau amb atenció y vos contaré un Historia succehida durant el reynat d'un Emperador Romá anomenat Claudius, quals glorias principals son que fé matá la seua esposa Mesalina y después se casá amb una neboda seua anomenada Agripina mare digne d'en Nerón del qual per tant era padastre en Claudius. Aquest Emperador que a les hores governave l'Espanya y per consiguent Mallorca, era net de Cesar August y pujá a n'el trono de l'Imperi Romá l'any 42 del naixament de Cristo. En Claudius, debil i viciós, governá tretze anys en temps dels Apostols y fe matar Sant Jaume patró d'Espanya.

   Els qui tenguen sa curiosidat de conexer sa fesomia del espós de les dues reynes més escandaloses qu'hey ha hagudes, com son na Mesalina y Agripina, y padastre del mónstruo coronat més formidable dels sigles qual nom, Nerón, significa sa crueldat duyta a l'ultim estrém, pot visitar el Monetari d'aquesta Congregació y veurá una preciosa moneda de dit Claudius que se trobá fa alguns anys a Crestaig. (1)

   Feta aquesta advertencia comensèm la nostra historia que no se sab l'any precís que succehí, sino que solament sabém que succehí entre l'any 42 y 55 del naxament de Cristo, ara fa una 1859 anys.

   Hey havía no molt enfora del nostro poble, en aquella época sols alquería situada a Crestaig, dues Quintas Romanes, axó es, dues grans possessions, el nom de les quals han esborrat els devuit segles y mitj que desde les hores han passat. Adamès els senyors que habitaven tals possessions, después d'aquest fet que contarém es de creure que tengueren viu interés emb oblidar el nom primitiu de ses possessions y dels matexos que les habitaven; y per axó no mès sabem cert el nom que posaren y qu'encare are conserven aquelles dues quintas romanes: tals son Son Fé y Son Sant Juan.

   En el casal grandiós de Son fé hey vivía una familia poderosa composta d'un matrimoni y de tres filles. Aquestes joves eran ja totes tres casadores y totas ellas reunían ses tres condicions que sa gent sol senyalar; doncs totes tres eran riquísimes come reynes, discretes com ellas soles, y guapes com una brillant sortida de sol. Pero les faltava se condició principal de totes y que menos se mira, qual es sa bellesa des cor, s'hermosura de s'ánima. Perque hey havía molt ferm que desitjar respecte de les seues costums, y fins y tot havían estades mermulades.

   En la grandiosa alquería de Son Sant Juan hey vivía una matrona romana també opulenta y que no més tenía un fill únic. Era una viuda honradíssima, d'uns 40 anys, de vida molt retirada y qu'anave perpetuament endolada. Pero ¡quina llástima! mort el seu espós ja feia vint anys, el seu fill únic se criá molt avaciat y massa alloure per una estimació mal entea de sa mare que l'idolatrave.

   Un sol d'hermosura eran ses tres atlotes de Son Fe; més sa quí duya sa ventaje era sa major, de la qual s'enamorá cegament el pobil de Son Sant Juan. Com moltes vegades s'hermosura corporal sol está en rahó inversa de s'hermosura espiritual, vataquí com sa major també era sa més desenfreída. Com una bresserola d'or en el morro d'un porcm tal era em aquesta jove l'hermosura que remolcava per dins el llot de ses passions.

   Ja feya quatre anys qu'el pobil am son briós corcer anava a Son Fé; primer cada més, después cada setmana, y derrerament cada díe. ¡Be n'hi'n deya d'amoretes! -Estrella més brillant de mon cel, ¿qué voleu de mí?

   Y li regalava precioses recades de perlas, y li omplia les seues mans transparents de tumbagas d'or, y li donava collars de diamants y brasseroles d'esmeraldes.

   Sa castíssima viuda no poría sufrir que son fill s'hagués de casar a Son Fé, perque prefería més un'altre jove que se creu, més no se sab cert, si era de Talapit, qu'era molt més pobre, pero moltíssim més modesta y honrada: y si era menos bella de cos, era molt més bella d'ánima. Be n'hi feya de refleccions sa noble matrona a son fill; pero ell estave cegat y perdut per sa de Son Fé, a na quí tot heu contava.

-¡Si tú no m'estimes gens! li deya ella.

- Idó digués que vols que fasse; li contestave ell.

   Y llevor sí que n'hi regalave de recades y anells y collars y brasseroles y dracmes y florins d'or.

- Estás contenta are?

- ¡Si tu encare no m'estimes casi gens! - Li responía ella amb orgull; - perque si m'estimasses un poc no'm dexaries penar, y me farías un regalo que apreciaría moltíssim més que totes ses alhacas y tresors.

- Digau, idó, estrella de mon cel, perqué penau, y quin dó voleu, qu'el vos faré, sía el que sía, mentres puga.

- Si tu vols, sí que pots; perqué per un qu'estima res hi ha impossible.

- ¿Quin dó voleu, idó estrella meua?

- Vuy que demá de bon matí, abans de sortí el sol, me dugues el cor víu de ta mare, y en tenirló, de seguida el donaré a n'es ca de Son Fé...!

   Era una nit fosca y borrascosa; no se veya ni una sola estrella en el firmament, y feya una tremuntanada faresta. No obstant acte seguit aquell mal fill salta demunt son briós corcer, li pega esperonada y al instant es a Son Sant Juan. Obri el casal sense fer gens de renou, agafa un punyal  am sa ma dreta y de puntas, de puntas s'en entra a dins s'alcova ahont dormia sa mare que l'idolatrava y cada nit nomiava sa felicidat de son fill ingrat. Retira sa cortina y amb aquell punyal obri son pit; y am má tremolosa y convulsiva arranca son cor a sa mare, aquell cor que sols viu per l'amor de son fill.

   Aquell monstre de crueldat y de luczuria torna pujar demunt son briós cavall y depressa torna a Son Fé. Am sa má dreta portava el cor de sa mare, el cor víu que a cada passa bategava més fort.

   Arriba a ca s'enamorada a punt d'auba; aquesta estrella estave tapada per un nigul negre per no presenciá un'escena tan macabra, tan horrenda!

   En el portalás de Son Fé, qu'encare eczisteix, y té uns quatre metres d'alt, esperava el seu pobil s'enamorada dreta y orgullosa am so ca de bou ajegut su ran d'ella.

   Sa tramuntana bufava més fort que may.

   Axí qu'arriba baix de dit portal salta del corcer tant depressa que caygué estés enterra su ran de s'enamorada. Llevonses aquell cor amorosíssim am veu més forta que la tramuntana, y al mateix temps més dolsa que l'oratjol de primavera, esclamá:

  - Fill meu, ¿t'has fet mal?

   Com un tro de tempesta ressonaren dins aquells dos cors de tigres aquestas amorosas paraules, y el cá de bou fugí tot espaordit.

   El pobil de Son Sant Juan alsá els ulls a n'el cel y vejé tremolosa s'estrella de s'auba que com l'ull etern de Deu el mirave a dins son cor, com altre temps a Caín. A dins son cor a les hores sentí tot un niu de víboras que le hi roegaven; tot un invern de mals esperits que le hi destrossaven.

   Com un llamp, depressa torna am son corcer a Son Sant Juan creguent en son frenesí trobar encare viva a sa mareta que tant l'idolatrava. ¡Més ay! que la troba dins sa cambra horriblement destrossada y plena de sanc y morta y freda y sense vida.

   Desesperat surt de la casa y va a rentarse ses mans a una font qu'hey havía ben aprop d'aquell palau. Be les se renta a dins sa font, pero sa taca de sanc de cada moment tornava més vermella: be les se frega amb un merés, peró al instant aquella fonteta parexía que no brollava més que sanc.

   Ses mans vermeyetjaven més que la grana, perque taca de sanc no la renta l'aygua.

   Tot aquell díe, de sortida de sol fins entrada de fosca, obligá a n'els seus numerosos criats qu'am roques ciclópeas y morter cegassen sa font de Sant Sant Juan; pero el díe siguent a trenc d'auba come testimonis d'aquell horrible crim havien aparegudes cent fonts més per aquells contorns, per ahont encar' are s'hi veuen roques ciclópeas y morter.

   Antes del crim s'aygua d'aquella font era riquíssima; avuy s'aygua d'aquellas fonts ni tans sols es bona per beurer.

   El mateix demati, qu'era borrascós a més no porer, aquell malanat partí cap a la mar per rentarsé y llevarsé sa taca de sanc. Quant fonc casi a mitjan camí, a dins S'Albufera, notá qu'el pis, s'endinzava. Volgué torná arrera, pero no pogué, perque cada passa que donava en qualsevol direcció, més encallat romaría a dins un llot negre y pudent. A dins pocs moments tot el terré qu'havía trepitjat aquell monstruo malavetjant a sortir, passá per ull de tot y s'engolí el seu cos, del qual may més sen son sabudes noves.

   Al instant aquell avenc casi sense fons y com un'era molt gran, s'omplí d'un aygua fosca y blevenca més que sa del mar. Un esbart d'eugrons, cap-blaus y sebetlins de prat llensaren en aquell moment crits amarcs y aborronadors.

   Entrant aquella nit tenebrosa uns animals raríssims que may s'eran vists pe' S'Albufera, se tiraren dins aquell estany d'aygua fosca y blavenca y per un instint de la Proviencia aficaren el cap dins s'aygua y a una fondaria inmensa es tradició qu'encare veren el cos del pobil que malevetjave a sortir, y espentats pegren per primera vegada uns bramuls come de bou furiós, pero sorts, funests y aborronadors, que quant los repetexen se senten, sense ponderació com tots sabém, d'unes tres hores enfore.(2) Tan horrendo espectacle confirmaren un parey de cassadors que passant per allá y sentint aquells bramuls que parexían d'enfora, goytaren dins l'avenc y també tengueren la mateixa visió.

   Els primitius poblers que residian a s'alqueria de Crestaig, a n'aquells animals raríssims, avuy anomenats Qucas, les donaren el nom de Por de S'Albufera, qu'avuy ja no'n causa gayre perque s'es olvidada molt aquesta trágica historia. (3)

   Els qui vulguen veure aquell fondal antigament esglayós, qu'encar-are si hey tiren una pedra se diu que no saben ahont s'atura, que vajen mitj' hora lluny de Ses Fonts de Son Sant Juan y trobaran el Clot o Avenc de Mossón Guillém.

   Fa molt poc que noltros l'anarem a veure y mos causá una impressió molt forta. Aquest uyalót fa com un engolidó o bufadó ahont s'aygo fa es caregól y en surt una torrentera molt grossa mesclada amb arena qu'es segur que ve del fondo de la mar, encare que s'aygo no es salada pero sí amarga. En no ser un any de sequedat estraordinari nigú s'hi pot acostar ni de molt lluny so pena de quedar encallat; y si hey van en barquet també es difícil sortirne. Just ran de s'uyal hey ha una enorme sesquerota mesclada am canyét que forma com un oasis, dins aquelles fangueras inmenses que com que diguen sa maldició de Deu: els inglesos hey gastaren milenars de duros, pero tot inutilment, Avuy els contorns de s'Avenc de Mossón Guillém estan invadits pels ferosos braus de Son Santmartí qué pegan uns bramuls esglayadors, y els qui s'hi acosten heu solen pagar ben amarc. Un pobler que passava per allà rebè tal envestida d'un bou qu'en va haver de jeure un parey de mesos. y el matex bover que mos acompanyave mos confessá qu'havía rebudes moltíssimes banyades, pero com el díe que hey anarem manava un ca de bou molt gros, no tenguerem res de nou.

   Ademés porem dir am tota veritat, que em el sol díe de la nostra escursió al famós Clot sentirem cantar o bramular més quecas que no n'havíem sentides cantar am moltíssimes vegades qu'haviem anats per ses altres parts de s'Albufera. (4)

   La jove enamorada de Son Fé quant sabé l'acabament fatal del seu estimat, diuen que fé una mudansa tan grossa, qu'ella y tota sa familia des cap d'algun tenmps se fé cristiana y assistía a ses funcions religioses que celebraven els primitius cristians en la vetusta y famosa Catacumba o Cova de Sant Martí.

 

Un Marjaler.

Sa Pobla 2 de novembre de 1908.

 

(1) Fins aquí tot es rigurosament historic; emperó lo que ve, qui no ho creu no peca.

(2) Son moltíssims que donen per cosa certa el que se se sentin de tan enfora tan misteriosos bramuls: noltros los hem sentit de devers un'ora enfora; y també de ben aprop y parexíen lluny.

(3) Encare que li doném aquest nom es solament per ferhó més al viu, encare que qualsevol persona discreta, maldement no hu advertíssim en el principi, ja voría qu'axó no és més qu'una pura novel·la o rondaya.

(4) Tot lo comprés en aquest párrofo es historic.

Revista Sa Marjal, VOL.I; ANY II; TOM II, Núm. 20, Pàg. 138.

   Sa Pobla, 1er d'agost de 1910

 

Crónica

 

Juliol

Die 23.- Avuy fa vent d'avall o sía de llevant, y fa un día fresc de tot que no es jermá ni paret del d'ahir.- Han tengut molt bons temps per toreyar els bous de Son Santmartí a sa plassa construída, am taulons sa valla y am carros es palcos, a derrera es molí de can Curt, prop des camí de Sant Antoni, ahont hey ha acudida una gran gentada.- A s'espayosa plassa del Vaumar s'estrena un artístic palco o cadafal, que se diu si ha costat uns 500 duros, ahont toca sa música fins á les dotze de sa nit.

Revista Sa Marjal,  VOL. I; ANY II; TOM II, Núm. 22, pp.145-147.

Sa Pobla 1.er d’octubre de 1910.

 

S’ALBUFERA

                                   Lema: Lele Latrobe Bateman

I

 

DATOS HISTORICS

            Fa molt de temps, tal vegada dos mil anys, encara que creim que no’n fa tants, que s’Albufera, antigament anomenada mar petita, se tenia am la mar gran, qu’entrava tant y tant dins la terra qu’es ben segur que s’aigo arribava ben aprop d’aquí hont está sa nostra Vila, com ben clarament heu demostra s’aspecte geologic dels terrés de ses nostras marjals formats pels rics sediments o molsas que robaren a n’es pla y a sa muntanya els grans torrents de Muro y de Sant Miquel.

            Sa tradició y documents que se conservan encare parlan des Camp de s’arena qu’está ran de Crestaig, fins ahont segurment arribava altre temps sa bahía d’Alcudia, pero am ses grans plenas y grossa cantidad de terras o molsas qu’els citats torrents arrastraven, formaren una parabanda de terra y arena entre la mar i s’Albufera.

            Aquesta grandiosa planura formada per una partida d’estanys molt grans ahont no s’hi poría anar en no ser per medi de llanxes o pasteres, era formada per les ayguas caudaloses dels dos torrents que son dels mes grossos de Mallorca: el de Sant Miquel y el de Muro. El primer du ses aygos de la serra de Gayeta, de les muntanyes de Biniatró, de Miner, del Puig Tomich, y en gran part de la serralada de les muntanyes de Lluc, fins més enllà del Salt de la Bella Dona o el Grau. El segon replega ses ayguas de s’inmensa esplanada de Sancelles, Llorito, Costig y Son Bordils passant pel pont més gros y hermós de Mallorca, qu’es el de Muro, que té set bocas colossals.

            La famosa mar petita o s’Albufera tenía tanta importancia y era tan apreciada en temps de la Reconquista, per los anys de 1233, que se repartí en cuartes parts y sisaves parts entre el Rey en Jaume el Conquistador y els Barons o cavallers qui l’acompanyaren.

            A ultims del sigle XIV, devers l’any 1384, aquesta gran llacuna enriquí l’improvisada fortuna del famós notari Antoni Castell, jurad menestral encare que come notari pertenesqués a-n el bras mercader, comissionat constant en la cort y homo tan llest y tan viu que passava la mida y que per tant am les seues astucies se fé senyor de s’Albufera.

             II

                PASTURATJES Y ANGUILAS

            Dos mil vuicentes vuitanta dues corterades t’ecstensió tenía l’antiga Albufera totes tapades d’aygo y llot, y per les riberes de ses llacunes allá hont hey havía pocfons s’hi feya en gran abudancia jonqueres, bova, canyét, sesqueres, herbes salades y bagatge. Aquesta vegetació eczuberant y frondosa pels sediments abundants dels citats torrents y pels abonos organics de ses anguiles y animals de prat que quant mancaven s’es aygos se moríen y se podríen, en s’estiu principalment produíen uns pasturatjes riquissims. Antes d’axugar o dissecar la petita mar era comuna dets alcudiencs, dels mureros y dels poblers y per axó la generació que mos precedí tenía en gran abundancia animals de ventre que pasturaven a dins s’Albufera.

            No será fora de lloc advertir aquí que si be oficialment aquesta se diu Albufera d’Alcudia, té més motiu de dirsé de Sapobla; perque adamés de tenirhi a dins ella a centernars de corterades de comuna, els poblers foren els qui tengueren més part en la dissecació trabayant a dins s’aigo, els majorals qui se son cuidats d’aquesta gran possessió sempre han estat poblers, ses Oficines s’han tengudes sempre a Sapobla, y els buferers pescadors, cassadors y conradors sempre han estats y son poblers.

            Adamés de ses pastures també hey havía unes pesqueres y unes caceres abundantíssimes, y sería una cosa molt curiosa, que si Deu mos dona salud y bon humor farém, el contar les cassades y pescades que s’hi feyen altre temps. Axó no vol dir qu’encarae are no hey haje molta de cassa y anguiles bordes y corregudes y mitjanes y pollegrals que tot l’any se conserven a dins els classics vivers. Els buferés matexos qu’han tengut s’arrendament molts d’anys, mos han assegurat que de sa pesca n’han fet y en fan encarare 4000 pessetes o sian 800 duros, y de sa cassa 1000 pessetes o sian 200 duros de renda cad’any. En colque nit borrascosa en que haje bufat fort sa tramuntana, els pescadors y buferés han sabut agafar amb una sola pescada més de 400 arroves d’anguilas. ¡Y cuidado! Que segons un bufaré mos va assegurà per cosa certa, “una sola pollagral a dins una palangana blanca, basta per treure un fill de ses quintes.”

Revista Sa Marjal, VOL.I; ANY II; TOM II, Núm. 23, Pp. 161-170

 

 Sa Pobla, 1er de novembre de 1910.

 

S’ALBUFERA

III

ANIMALS DE PRAT

            Encare que sía fer un poc de returada no volem passar envant sense donar antes un poquet de gust a n’els cassadors o a n’els curiosos naturalistes posant aquí, entre paréntesis , una llista de tots els animals de prat qu’hem pogut averiguá se fan per s’Albufera. Valat aquí:

            Augró, que té el coll ben llarc y el bec també y ses cames fora mida. N’hi ha de blaus i de rossos.

            Sa Por de sa Bufera o queca, que té els peus curts, es negrenca, de forma cónica y a pesar de no ser gayre grossa els seus bramuls se senten d’unes tres hores enfora.

            Esparver, qu’es negre, d’ales grossas; arpes come trinxets y es ferós y carnicer.

            Parda, que té el bec amplét, dentedét y pitera blanca.

            Fotja, negrenca, nas blanc y peus come brodats.

            Juya, que té un pupudét y a devora sa cova es de varios colors.

            Capblau, de plomes reúlles devora sa cova y el cap ben blau.

            Ciulador Estelat, cap color xocolate y pel d’endiana.

            Cegay, petitet, cames llargues y ben com una guya cossera.

            Sótlera, com un’ especie de guatlereta.

            Ciulador (femella, que no té estel), pel favat y pitera blanca.

            Cel·la (mascle), ales verdes, blanques y negres y pel d’endiana.

            Cel·la (famella), ales de quatre colors (com es mascle) y plomatge favat fosc.

            Gavinó, casi blanc, cap d’ales negre y bec y cames vermeyencas.

            Rossa (famella des cap blau), ales de varios colors y pel favat gros.

            De tots aquests animals de prat en don la cuantrasenya perque los he vits y sé un muséu ahont n’hi ha un ecsemplar de cada un; però ademés els cassadors hey han agafat els siguents:

            Cegayets negres, Pecassins o segais rossos, Segayets blancs que son d’els més petits de tots, Galls favers que tenen com una fava demunt es bec, Orval am tres plomes damunt es cap, Espluga-bous qu’es semblant al anterior, Garsa, Gallina d’aygo (grossa), Gallina de ropit, Cisne qu’es molt blanc, Flamenc blau (1), Flamenc vermey, Arnero de color vert y vermey molt hermós, Gavines o ploradores, Saig-missó, Corpmarí, Rossa de cap vermey, qu’es sa famella d’un Capvermey, Cués, Moretons, Barbarescas, Áligas o águilas, Grisas, Ocas seuvatjes y de Casa, Ánneras, Grullas, Sil·lots, Sebatlí de prat, Corpatassa, Cigüenyas, Ánneras pexeteras, Cegays de Mosson Guillém Vitraquells, Cadeféts o Virots y altres.

IV

PLENA D’EN JELAT

            Avui ja no s’hi fan tots ets animals qu’acabám d’anomenar sino que ja n’han desaparegut alguns desde que dissecaren s’Albufera. Altre temps hey estaven més segurs a dins els grans estanys y més encare quant venian ses grans plenes qu’eran molt frecuents, ja perque plovía més que no are, ja perque com no desembocave a la mar pel Gran Canal s’aygo a les hores quedava embassada formant una vertadera Mar petita. No mos entretendrém are en contar ses curioses y fins y tot trájicas plenas dels torrents de Sant Miquel y de Muro suposat qu’axó es assunto d’un altre tema; unicament dirém que entre totes sa més famosa es sa Plena d’en Jelat.

            Era el die de Sant Andreu, die 30 de novembre de 1852, y plogué en tanta abundancia y vengueren tan grossos els dos torrents que desembocavan a s’Albufera, que tot heu convertiren amb una mar gran, fins en el punt que sa plena dexá herba aferrada a un poll a s’altura de més de 30 pams. Y alguns asseguren que amb una llenxeta, amb rems y crosses, partiren de ses cases de Sa Bufera y no s’aturaren fins a n’es Molí d’en Verdera, qu’avuy está a dins la Vila.

            Un tal Bertomeu Company (a) Jelat, juntament amb en Pera Garrút, cosí seu, qu’a les hores eran bergantells d’uns desset anys, vejent que sa plena ja los arribava y creguentse perduts de tot, abandonaren ses set egos que manaven que s’anegaren totes menos una y tengueren sort de poré pujá a dalt una garbera de bagatje; pero tant furiosa venía s’aygo que alsá en pés tota sa garbera sencera qu’estava molt prensada y nadava com una nau. Deu sap ahont haguera arribada a pará si no s’hagués embarassada y detenguda amb una canal de s’hort d’ets Anogués.

Y en Jeladet desgraciat qui se trobava a dalt aquella garbera perillosa amb sygo per davall y per demunt. ¡Ay Bon Jesús! y com tendría el seu coret, y qu’en faría de contes, quant veya aquella gran mar que l’enrevoltava, amb sa corrent furiosa que duya y aygua a portadoras que queya. ¡Quin esglay s’en degué dur el pobre si va veure quan la gran torrentada va trencà sa gran parabanda d’arena, mates y pins que formava s’arenal den Noceras que separava s’Albufera de la mar y fa ver una bretxa d’uns vint pams de fondo amb l’amplari corresponent! Pero gracies a n’aquesta trencada s’aygo desembocant a la mar comensá amaynar am caudalosa y ràpida corrent, y conten ets homos veys per cosa certa qu’es roig arribà fins a Ciutadella.

            Y el famós Jelat que ja feya tot un dia y una nit qu’estava dalt sa garbera providencial am aygo per totes parts y sense poré menjar ni una bossinada ni beurer cap confortant. Peró s’encomená a Deu y a sa Mare la Verge María, y descap de ses trenta sis hores d’agonía, encara que ja estava desmayat, y no tenía halé per menjar ni per fumar, enrevenat de fret y en ses barres estretas, a poc a poc y a forsa de forsas y am banys d’aygo calenta y bon brou de gallina el retornaren y después visqué molts d’anys.

 

V

ETS INGLESOS

            Aquesta plena famosa y moltes d’altres, que causaven gravísssims danys a ses Marjals pobleras, y també, els grans esplets de tercianes que tots els anys assotaven els pobles veynats, foren causa de que se tractás seriament de posar remey a tants de mals. Diferentes vegades s’havia tractat de canalisar ses ayguas y de la dissecació de s’Albufera, pero l’entusiasme dels promotors quedava sempra estrellat contra sa rémora d’aquell temps.

            Arribá el ditxós any 1853, un any después de sa Plena d’en Jelat, y sa Direcció General d’Obras Públicas ordenà a n’el distingit enginyer Don Antoni Lopez qu’estudiás a fondo sa questió de s’Albufera a veure si resoldria tan pavorós problema. Efectivament estudià ferm l’assunto y presentá un projecte que meresqué s’aprovació superior y molts d’elogis de ses personas inteligents.

            Díe 26 de juny de l’any 1859, en virtud d’un Real Decret s’autorisá a don Juan María Villaverde perque pogués comensá ses obres de la dissecació de s’Albufera arreglarament a n’el projecte qu’ell matex havía presentad, y conforme al plec de condicións qu’amb igual fetxa havia aprovat Sa Majestad la Reyna Donya Isabel II.

            Pero com els poblers tenían unes 300 corterades de comuna que veyan de perde, y creguent m per altre part, que sa dissecació los sería molt perjudicial a ses marjals y a ses 800 cinias qu’hey havía a les horas, dia 26 d’agost del mencionat any 1859 ses nostres autoridats reclamaren fort ferm contra sa projectada empresa devant el Govern o sía a n’el Sr. Bayle General del Real Patrimoni Balear, per ferlí compendre que si l’obra pasava envant sufririan els poblers un perjudici tant gros, que ¡cosa increïble! tendrían 620.143 reals, o sian més de trenta mil duros de renda menos cad’any.(2)

            Per lo que acabam de dir y per altres diferentes causes no se comensaren ses obres colossals fins l’any 1863, en qual época fonc aprovada sa trasferencia de concessió a favor dels ilustres Senyors Mister Juan Federic Bateman y Mister Guillem Hope, riquíssims lords inglesos. Quant s’empresa estigué en mans d’aquets senyors que venían d’Inglaterra plens d’ilusions y de dobbés prengué una volada fora mida. Manaren alguns enginyers, el primer dels quals fonc Mr. Guillem Griin, y més tart el conegut Mr. Enric R.^ert Waring (s’unic qu’ha quedat a Mallorca,) que feren venir mitj mon a trabayar a s’Albufera. Axí com generalment havían d’estar dins es fanc y a dins s’aigo donaven de vuit a dotze reals qu’a les hores era un jornal molt crescut, y per axó encare que fos una feyna bastant malsana hey acudían grans estols de trabayadors. Inglesos, francesos, eivissencs, mahonesos y de casi tots els pobles de Mallorca, hasta de Manacor y de Ses Salines, venían a trabayar a s’Empresa, fins a n’es punt que, terme medi, hey feyan feyna unes 1500 persones que se pagaven amb or cada quinze díes y poc sá poc llá se les repartía uns ¡vint mil duros!

            Més envant se resolgué que ses Obres havían de quedar terminades per complet a n’el final del mes de setembre del any 1867, continuant desde les hores amb varies interrupcions, ocasionades per ses febres tercianes que d’en tant en quant se desarrollaven amb una intensitat espantosa.

            Díe 6 de febrer del any 1868 se concedí una prórroga de dos anys més per acabar ses obras titánicas y el 12 de maig de 1870 se concediren set mesos més, acabant el plas a ultims de novembre del metex any, época en que l’Empresa Inglesa doná efectivament per terminades ses obres sense emperó haver demanat el seu regonexament fins el mes de febrer del any siguent.

            Finalment, per Real Orde de 15 de novembre de 1871 s’otorgá al ilustre inglés l’empressari Senyor Bateman la propiedat dels terrenys axugats que pujaven com hem dit 2882 corterades. ¡Ben gonyat s’ho tenía! Y ni els poblers, ni mureros, ni alcudiencs jamai li pagarán degudament un benefici tan colossal y tan heroic com va ser canalisar els torrents, axugar ses aygos empantanades y desterrar per sempre tan males hostes com eren les Senyores Tercianes. Els pobles de Santa Margalida, de Muro y de Sapobla eczigiren a s’Inglés que respectás es dret de propietdat que tenían y tenen sobre s’Amerador Gran, qu’es un estany d’unes sis corterades d’ecstenció am ses voreras situat en el Sur no gayre lluny de Son Santjuan, en el qual els citats pobles desde temps inmemorial ameran es canyom.

            Posteriorment fa uns setze anys que per causa de ses vicisituds humanes sa propietat de s’Albufera passá de Don Lluís Latrobe Bateman, fill del empressari Don Juan, al ilustre fill de Mallorca el noble ciutadà Don Lloatxím Gual de Torrella; del qual es actualment.

VI

CANALS, PONTS Y CAMÍNS

            No bastaría un llibre voluminós per donar idea aprocsimada tan sols de ses fabulosas maniobres que se feren per axugar la famosa mar petita. En aquest brevíssim trebay no més porém apuntar algunes ideas. Lo primer de tot va ser canalisar o encaussar ses aygos dels dos grans torrents de Muro y de Sant Miquel que eren sa causa principal de sa formació de s’Albufera. Fetas algunes cases, grans, pels trebayadors y per les eynes, comensan a fer uns malecons o parabandas amb canyet, llenya y terra, fent feyna a dins s’aigo y elevant a poc a poc el terré dos o tres metros segons sa profundidat. Donen a n’els malecons de cada part una gruxa d’uns quatre metros d’almple perque tenguen suficient resistencia per agontar ses grans torrentades, y perque hey cábiga molta d’aygo donen a n’el canal de Muro 20 metros o sían més de 100 pams d’ampla, y a n’el de Sant Miquel 30 metros o sían més de 150 pams. Después de recorrer llarga distancia s’uneixen els dos canals y formen el Canal Gran que té 50 metros o sían més de 250 pams d’amplari y quant ve plé parex un vertader riu. Desde el grandiós Pont de Ferro de Can Blau seguex tot dret fins a la mar ahont desamboca el Gran Canal per la matexa bretxa qu’obrí la memorable plena d’en Jelat, internanté els malecons uns 400 metros a dins la mar fotmant el Mollet que está construït am rocas ciclópeas que pesan de 100 a 200 quintás y vertaderament pareix obra de gigants.

            En es costat del gran canal, a cada part, feren un altre canal secundari més baix, d’uns 10 metros d’amplari, per conduir a la mar ses aygos que plouen dins s’Albufera y surten pels numerosos uyalets. Ran de mar se comunican aquests dos canals amb el Canal Gran per medi d’unas comportes que s’obrían si els canals laterals venían grossos, y se tancavan si la mar anava grossa o hey havía gran maror. Avuy aquestas comportes están ja molt destrossades. Hey ha una infinidad més de canals y siquis menos importants qu’es impossible ressenyar.

            Els ponts també son una obra admirable y digne de romans; y els que merexen atenció especial son l’enorme pont de ferro de Can Blau, el digne company seu de Son Carbonell, el de Sa Roca que té cinc bocas formidables y el de Ses Comportes qu’está ran de mar. Tots aquests ponts, menos el de Sa Roca, estan construïts a demunt estacada de pins, les socas dels quals tenían vint y cinc centímetros de gruxa, y no obstant com si fossen politxons una màquina de pressió esglayosa per medi d’un martinét los aficava a cinc metros o sian més de 25 pams de fondari. El pont de Can Blau y el de Son Carbonell descansan demunt uns 200 pins cada un; y el de ses Comportes té per fonament uns 500 pins; axí hu confessa un testimoni de vista, perque aquest mateix va ajudá a aficarlos.

            Respecte dels camins que se construïren per dins s’Albufera es cosa qu’espanta y posa els cabeys drets, y per dirhó amb una sola paraula encare que sía increïble dirém que sa Companyía Inglesa va construí passat de dèu llegos de camins y carreteres que en el costat dels canals y de les siquis y casi per tot estan plens d’homs, de polls, de morés, de figueras y d’uns canyars que no tenen fi. Tot es verdor, bellesa, frescura y lossanía. Unicament de ses canyes es fan 1500 pessetes de renda cada any, y els arrendedors tots s’hi fan rics. ¿Qué degueren costar aquests canals? ¿Quantes unsas d’or se degueren beure aquests ponts? ¿Quantes lliures esterlines degueren emplear per fer aquets camins? No es d’admirá si molts, per eterna memoria, li donen y li donarán a s’Albufera el nom grafic y espressiu de s’Empresa.

VII

CANAL REC

            Menció aparte y a pardemunt de tot, merex es Canal Rec qu’es una de ses maravelles principals. Perque heu creguen aquells que may l’han contemplat en detenció, únicament dirém que té una estensió ¡notauhó bé! De 72.000 metros o sien 14 llegos de llargari, que pagant dit Canal a duro es pam, que es axí com se diu que costá, val uns 400.000 mil duros. Aquest Canal vulgarment anomenat Riego que a trossos está ja destruït havía de servir per regar per medi de sifons admirables tota s’Albufera de sa caudalosíssima Font de Son Santjuán.

            Aquesta font que surt en aquesta possessió no gayre enfora de Muro serveix actualment per regar ses hortalisses, canyoms y sobre tot els arrossars, per medi d’una gran roda hidráulica que pot elevar un metro cubic d’aygua en cada segon. No hey ha que tenir ansi de que axuc dita font qu’es tant caudalosa com un riu, doncs son tants els uyals que brollan aygua dolsa que donen l’enorme cantidat d’un metro cubic per segon.

(1)     Aquest es es quí se fa més gros de tots els animals de prat qu’hem vits. Fa alguns anys qu’en verem un d’embalzamat y sense ponderar gens tenia uns tretze pams d’altari; pero casi tot eren cames y coll; lo que diuen els forasters: Zanquivano, mucha paja y poco grano.

(2)   Tením a la vista aquest y molts d’altres documents relatíus a s’Albufera que son curiosíssims y molt importants y que més envant, di Deu ho vol, publicarém.

Revista Sa Marjal, VOL.I; ANY II; TOM II, Núm. 23, Pàg. 173

   Sa Pobla, 1er de novembre de 1910

 

Crónica

 

Setembre, die 23.- Fa alguns dies que mentres fan barrobins per posar una máquina nova a Sa Bufera, just devant ses barreres d'Oriolet, a sa fondaria d'uns tres metros troban dins sa pedra viva un'hermosa banya de bou completament petrificada. ¿Quants d'anys deu fer qu'es mort es bou que la duya?

Revista Sa Marjal; ANY II; NÚM. 24;

Sa Pobla 1er de desembre de 1910

S’ALBUFERA

 

VIII. MÀQUINES

 

Y de ses máquines qu’en direm? Aquí si que s’hi veu el progrés y el poder de s’homo!

      D'un parey d’hores lluny de s’Albufera ja se destrian els niguls de fum que despedexen ses potentes màquines que indiquen a n’el turista ses grans conquistas de sa civilisació moderna. Si vos hi acostau, en lloc dels aborronadors cantics dels augrons y de la Por de s’Albufera sentiréu el majestuós y acompassát moviment de les grans màquines de vapor, que tant facilment elevan s’aygo del prat fins a dos metros y le tiran dins el canal que la conduex a la mar com la xupan de sa Font de Son Santjuan qu’está dues hores enfora y regan l’inmensa planura qu’esclata de verdor y d’hermosura.

            Sa més imponent de totes es sa màquina de Sa Roca que es sa que rega a cada part del Canal Gran per medi dels sifons. Aquí hey ha grans edificis dignes de ser visitats amb un hermós museu de cerámica montat pel Senyor Bateman.

            Un altre màquina hey ha per elevar ses aygos situades més a sa part de Son Santmartí; y un’ altre que n’hi havía en el Nord en el Pla des pinar va esplotá sa caldera fa set o vull anys fent un parey de víctimes, y avuy s’es abandonada, formant en dit punt altre vegada un estany d’aygo molt gran.

            Perque no quedin eternament olvidades, doncs avuy ja han desaparescudes, citarém siquiera l’acabadíssima màquina hidráulica que valía molts de mils duros y servía per prensar y fexar canyet per enviarló después a Londres per fer paper.

            La máquina de picar pedra que estava prop de Sa Cortera y per grosses que fossen ses rocas les reduía am gran velocidad a esquerda que posaven pe ses carreteres de s’Albufera.

            Máquina de trencar canyom qu’estava en el gran magatzém qu’está prop de Can Blau.

            Y finalment altra màquina, de vapor com totes ses anomenades, per llaurà aquelles terres grasses des prat.

IX

GATA-MOIX

¡Gata-Moix! ¡Vaja un nom raro! ¿ Y are no ‘m dirieu lo que significa? Jos vos assegur que vos ho pagaria am bons dobbés. Be n’he girades de fuyes, de ‘n som vits de paperots veys, emperó no he pogut aclarí més que en temps dels moros antes de venir el Rey en Jaume eczistia un’alqueria en so nom de Caca-maux.

Pero dexém s’alqueria moruna y peguém una mirada a n’aquesta colonia moderna, de vint y tres cases habitada cada una d’ellas per dues familias y colquna per tres, per alliberarse de ses quintas, del consum y altres imposts, amb Casa Vicaría y amb Esglesieta tota d’estil inglés pur y voltada de parterres, flors y hermosura. A dedins sobre l’altar l’Inmaculada Concepció, a un costat l’angel en carn humana, Sant Lluís Gonzaga, que doná nóm, fa pocs anys, desterrant aquell antic que tenia, a sa Colonia de Sant Lluís, en memoria del gran protector propietari Don Lluís Latrobe Bateman que essent protestant meresqué convertirse am la seua esposa a la Santa Fe Católica.

            A sa part de s’Evengeli hey ha una gran placa de llautó que du un’hermosa inscripció llatina que traduïda a sa nostra llengua diu lo siguent: “Lluís Latrobe Bateman, desitjós en gran manera de donar una prova molt agradable y ben vertadera en vers del meu pare Juan, oferesc a l’Esglesia Católica aquest petit obsequi per el degut honor del ditxosissim dexeble qui en la nit de la Cena descansà sobre el Cor del Senyor. En la present solemnidat del profeta, àguila del Apocalipsis, acabant l’any mil vuitcents vuitanta nou.”

            Miraula bé a n’aquesta perla del nort y voreu riquissims domassos, canalobres de gran valor, belles catifes, cuadrets dels passos que costaren un unsa cada un, custodia y copón classics, ornaments costetjats per milords. Assistíu a sa festa del Patró Sant Lluís y ditxós si vos convidan al esplendit dinar que paga s’inglés; observáu quins jardins tan encantats, quina murta tan olorosa, quin renou tan alegre fan ses castenyetas...es que ja vol comensar el ball...

            Pero ¿que dic? ¿Que es una realidad o un somit tot lo qu’acab de dir de Gata-Moix? ¡Ay tristesa desconsoladora! Que tot era vivíssima realidad qu’ha passada com un somit enganador dexant un’anyoransa de díes que may més tornarán! Tirém una negra cortina a demunt sa Colonia de Sant Lluís qu’está completament inhabitada, que ja no té jardins, ni Vicaría, ni escola, ni casi Esglesia. Sols li queda un munt de ruínes...!

            Ademés de Gata-Moix ets inglesos fundaren Sa Vileta qu’era un’altre Colonia qu’estava ran des camí de Muro, a sa matexa part y un poc més enfora que Son Rapinya. Entre totes no més s’arribaren a construir dèu cases, qu’a dins poc temps s’abandonaren per mal sanas. Avuy totes estan esbucades menos mitja qu’encare conserva el número 10. ¡Desilusions!

X

¡TRES MILLONS DE DUROS!

            Pero dexém aquest panorama tan trist, ell qui abans era poetic a més no poré, y ahont vivían lliures de contribucions y de quintas els qui plantavan cotó o canyon o al que menos veyan feyna dins s’Albufera, y torném a n’aquesta antiga y famosa possessió per donarlí sa despedida.

            A devant ses Cases veyas hey ha una esbelta magnolia plantada pels inglesos. Sa verdor, sa vida, sa losanía, se veu per totes parts. Moreras a milenars, abundants y menjívols pasturatjes, llargas hores de camí plenas de pollars, verds y fresquíssims canyars, hortolisses substancioses per totes parts, canyoms profitosissims, veles d’arrossars que valen milanars de duros, sa riquesa qu’han introduïda dins Sa Pobla, S’Albufera y sa bona jermana Sa Marjal, sa salut y sa vida eczuberant de que gosa avuy sa nostra gran població se deu en gran part a s’Empresa titànica qu’altre temps se creya impossible de sa dissecació de s’Albufera.

            Felissos noltros qu’hem trobada ja sa feyna feta. ¡Ay si vessem els centenars y milnars y centenars y milenars y fins y tot millons de duros que se son gastats am un’obra tant colossal y profitosa! Quedaríem espantats. Persones enterades del assunto asseguren qu’a dins s’Albufera se son gastats més de tres millons de duros. ¿Y sabeu que vol dir tres millons de duros? Si fossin emb or pesarían uns 120 quintars. Si fossen en duros de plata, segons ses matemàtiques, els tres millons pesarían uns 9.000 quintars, que si s’haguesses de trasportar amb un carro de parey desde el Pont de Can Blau fins a n’el Vaumar, contant que dugués am cada viatje 20 quintars ni més ni menos haurián de fer 450 carretades justes.

            Are bé, bons poblers; poblers generosos y de cor gran; per un homo que feu tants de sacrificis pecuniaris y de tota casta al cap y a la fí pel nostro benestar y per la salud del nostro poble que des més mal sá s’es convertit en so més sá de Mallorca, ¿perqué no obrím avuy metex, segona festa de Pascua, una voluntaria suscripció popular per pintar un gran retrato al oli del insigne benefactor de Sa Pobla Mister Juan Federic Bateman?

 

Díe 26 de mars de 1909.                                                                   UN MANACORÍ.

Revista Sa Marjal, VOL.II; TOM III; ANY III, Núm. 27, Pp. 39-40

 

   Sa Pobla, 1er de mars de 1911

 

 

DATOS DE S’ALBUFERA

 

I   PRATS.- Nom que tenían es prats que va comprà sa Companyía inglesa de sa dissecació de s’Albufera.

            A sa possessió de Can Vaume, des terme d’Alcudia, va comprà els siguents prats que formaven un total de 700 corterades:

            Pla des Pinar.

            Estany Major.

            Sa Manegueta.

            Estany des ponts.

Ademés comprà:                 

            Sa Bufera Gran; 600 corterades.

            Biniatría; 6 corterades.

            Oriolét; 2 corterades.

A n’el Real Patrimoni, del terme de Sa Pobla, va comprar els siguents prats que forman un total de 300 corterades:

            Ses Mosqueres.

            S’Aprés.

            Tancat gran.

            Tancadét.

            Son Vivot.

            Son Senyor.

            Son Fornari.

Prats del terme de Muro, que formen un total de 2.274 corterades:

            Es Cibollar.

            Estany de baix.

            Pas de Sa Creu.

            Es Colombar; 200 corterades, ja incloses a la suma anterior.

            Punta des vent.

            Son Carbonell.

            Son Mieres.

            Ses Estidores.

            Son March.

            Son Claret gran.

            Son Claret petit.

            Son Monjet.

            Son Morey.

            Son San-Juan.

            Son Perera.      

            Son Serra.

            Son Sant-Martí, que tenia 700 corterades de prat gran, ja indicades en la suma anterior.

            Pla de s’Amerador.

            S’Illot.

            Es Ras.

            Es Fexets.

            Can Provitxo.

            Sa Cambra.

            Es Secorradet.

            Canyar dets Eugrons.

            Sa Roca.

            S’Uastrá.

            Sa Figuera.

            Turó d’en Florit.

            Font des Porcs.

            Prat de Son Serra.

            Ses Puntes, d’estención molt grant.

Total compraren els inglesos 3.882 corterades de prat que després dissecaren.

                                                                                        PERE ANTONI SERRA, Corró.

(Seguirá)

SA MARJAL, ANY III; NÚM.27, pàg.58.

 Sa Pobla 1.er de mars de 1911.

 

Datos de s'Albufera

II. SIQUIES.- Nom que tenían les síquies l’any 1852, o sían deu anys antes de sa dissecació de s’Albufera.

            Sa Ciurana

            Síquia des Tancadét

            Síquia dets Ualets

            Síquia des Tancat Gran

            Torrent de Sant Miquel

            Síquia de Son Senyor

            Síquia de Son Amer

            Torrent de Muro

            Síquia de Son Mieras

            Síquia de ses Estidores

            Síquia de Son Claret

            Síquia de Son Monjet

                Síquia de sa Font

            Amerador Gran

 

                        PERA ANTONI SERRA, Corró.

SA MARJAL, ANY III; NÚM.29.

Sa Pobla 1.er de maig de 1911. Pàg.78

 

DATOS DE S’ALBUFERA

 

III. CARRERAS. Axí s’anomenaven les siquias per ahont porían passar els barquets. Hey havía les siguents:

            Carrera de sa Punta des vent.

            Canal del Rey.

            Carrera des Canyar dets augrons.

            Carrera de sa Roca.

            Carrera des Sacorredét.

            Carrera de s’Estany de bax.

            Carrera d’en Conrado.

            Carrera de Sa Cambra.

 

 

                        Pera Antoni Serra, Corró.

Revista Sa Marjal, ANY III, Núm. 30, pàg. 92

Sa Pobla, 1.er de Juny de 1911

 

 

DATOS DE S’ALBUFERA

 

IV. CANALS VELLS.- L’any 1854 se formá una companyía de mallorquins de la qual eran cap els distingits propietaris de Muro, don Claudio Marcel y don Matéu Ferragut, que feren les siguents obras:

            Canal d’en Ferragut.

            Canal de s’Uyastre.

            Canal d’en Molinas.

            Canal d’en Conrado.

            Canal d’en Palet, que dexaren mitj fet.

Adamés d’aquests canals artificials n’hi havia tres de naturals ahont antes de sa dissecació de Sa Bufera s’agafava tota s’anguila correguda, perque per ells tres encara qu’eran bastant estrets pressisament havían de desembocar ses aygos a la mar antes d’obrirse se bretxa d’en Jelat. Eren els siguents:

            En Primer, que se diría axó per esser el més antic de tots, y estava ben avinent de ses cases de Sa Bufera.

            Ses Esperances, qu’estava prop del anterior, y a qualqú en devía donar de grans riqueses.

            Y es Portalot, que tampoc no estava lluny y com els dos anteriors paralelo y a s’endret de ses Cases. Tenía aquest nom perque just ran hey havia un portlot de mitj punt amb unes portes que tancaven es Caminal de Sa Bufera.

 

                                   Pera Antoni Serra, Corró.

Revista Sa Marjal,  ANY III, Núm. 34, pàg. 153

 

Sa Pobla, 1.er d’octubre de 1911

 

                                             DATOS DE S’ALBUFERA

 

V. ELS INGLESOS.    En el més de mars del any 1862 vengué a Sa Pobla sa Companyía Inglesa, y comensá a formar plans de sa colossal Empresa de sa dissecació de s’Albufera. L’any 1863 comensaren els grans trabays y realissaren totes ses obres que s’espresarán a continuació en diferents párrafos; fins que s’Albufera passá a ser propiedad de don Xim Torrella.

            Per de pronte posaren tres máquines per treurer aygo, una a Can Blau, una en el Pla des Pinar y s’altre a Sa Roca: totes tres pujaven s’aygo per medi de bombas; sa primera no trabayá més que dos anys perque la llevaren, y ses altres dues fins l’any 1868; d’aquest any en amunt trabayaren per medi de palas.

            Sa Máquina des Pla des Pinar la llevaren l’any 1897 y la dugueren a n es Pinar ahont va rebentar die 18 de novembre de 1898.

            Sa màquina de Sa Roca es sa més grossa de totes y podría treuren més d’un metro cubic d’aygo per segon.

            Es die en que se benehí sa Capella de Gatamoix se va fer un dinar que va costá 750 duros, y come postres donaren tota sa forsa a n’aquesta màquina y va fer sa fantasía de treurer 80 metros cubics d’aygo per minut o sían 4800 amb un’hora. Avuy sa roda d’aquesta potent màquina está col·locada en es Pinar ran d’allá ahont hey havía es Portalot: fará un any dins es janer qu’un llamp ferí y va esfondrà sa ximoneya.

 

  PERA ANTONI SERRA, Corró

Revista Sa Marjal, ANY III,  Núm. 36, pàg. 185

Sa Pobla, 1.er de Desembre de 1911

 

DATOS DE S’ALBUFERA

 

VI. PONTS.             Pont de ferro de Can Blau, en el torrent de Sant Miquel, de 30 metros d’ampla: es grandiós.

                           Pont de ferro de Son Carbonell, en el torrent de Muro, de 20 metros d’ampla.

                        Pont de ses Comportas, o de ses Casetas, axí anomenat perque a ran d’ell hey havia se poblacioneta composta de 18 cases: sa des carabinés encara es un resto. Encare-are hey ha es pi de sa campana qu’es es pi gros que está més aprop d’Alcúdia.

                          Pont de sa Roca, també de pedra com l’anterior; té cinc bocas y es colossal! Perque está demunt es Canal Gran. Se diu de Sa Roca perque antes d’axugar sa Bufera ja hey havia una seca o gran roca de marés.

                          Més tres ponts de pedra, com els siguents, sobre es canal lateral Sur.

                          Més tres ponts sobre es canal lateral Nort.

 

                          Y finalment un altre pont a demunt es canal den Molinas.

 

PERA ANTONI SERRA, Corró

 

Revista Sa Marjal, ANY IV,  Núm. 41, pàg. 72

Sa Pobla, 1.er de Maig de 1912.

 

DATOS DE S’ALBUFERA

 

VII. OBRAS COLOSSALS.- Ran des pont de Ses Casetas, qu’está a sa vorera de mar, els inglesos també hey feren un mollet que s’interna 300 metros dins la mar, y está format amb uns blocs o canteras de dos metros cubics.

            Es Canal Riego, qu’enrevolta casi tota s’Albufera té 72.000 metros o sian 72 quilómetros o mes catorze llegos de llargaria, y va costá una barbaritat. Just es Canal Gran, també per regar, que va desde Sa Roca a Oriolet, y té 26.000 metros de llergaria, va costar a trenta pesetas es metro y per lo tant a més de duro es pam; o sian cent cincuanta sis mil duros.

            ¡Axó son obras colossals!

            Més be qu’obras d’homos parexen obras de gigant (1)

           

                                                PERA ANTONI SERRA, Corró

 

(1)     Encare mos quedan en cartera nou articles més de datos molt importants sobre s’Albufera que no publicam tots d’una vegada per companetjarlós. Es derrer es una importantíssima llista de tota classe d’herbes que se fan pes prat.- N. de la R.

Revista Sa Marjal, ANY IV,  Núm. 42, pàg. 108

Sa Pobla, 1.er de Juny de 1912.

 

DATOS DE S’ALBUFERA

 

VIII. CAMINS.-    Vataquí els camins que se feren a dins s’Albufera am la seua corresponent llargaria:

            Camí de s’entrada de s’Albufera fins Alcúdia, 8.000 metros.

            Camí de Sa Managueta, 2.500 metros.

            Camí de sa part d’Alcudia fins a Ses Puntas, 7.000 metros.

            Camí d’Es Senyal fins a Sa Roca, 1.200 metros.

            Camí desde es Pont de Ferro de Can Blau fins a la mar, o sía Es Malecó, 4.000 metros.

            Camí de sa Casa des Biscahí fins a Son Sant Juan, 4.000 metros.

            Camí des Canal den Pujol fins a sa caseta den Maroto, 3.500 metros.

            Camí d’entrada a s’Albufera, pe sa part de Muro fins Es Bras qu’está dins es Pinar, 3.100 metros.

            Camí de s’Amerador gran fins an es Pinar, 1.800 metros.

            Camí den Marquet, 2.000 metros.

            Camí que desde s’Amerador Gran volta pe Son Serra y Sa Pastura fins an es Canal den Molinas, 3.000 metros.

 

            Sa llargaria des camins de s’Albufera fan un total de 40 quilómetros y 600 metros, o sían més de vuit horas o llegos de llarc.

 

PERE ANTONI SERRA, Corró.

 

Revista Sa Marjal, ANY V,  Núm. 59, pp.168-169

Sa Pobla, 1.er de Novembre de 1913.

 

DATOS DE S’ALBUFERA

 

IX.  CANALS I SIQUIES DE DESAIGO.- Canal de Can Vaume, de 12 metros d’ampla i 2000 de llarg.

            Canal lateral del Nort o de sa Ciurana, de 10 metros d’ampla i 5000 de llarg.

            Canal de sa Senyora, de 10 metros d’ampla i 1400 de llarg.

            Canal des Patrimoni o de ses Mosqueres, de 4 metros d’ampla i 2500 de llarg.

            Canal des Torrent de Sant Miquel de 30 metros d’ampla i 200 de llarg.

            Canal des Torrent de Muro, de 20 metros d’ampla i 2500 de llarg.

  Canal Gran, que comensa a sa Punta des Vent i acaba a la mar, de 60 metros d’ampla i 2500 de llarg.

Síquia de Son Senyor, de 6 metros d’ampla i 500 de llarg.

Canal lateral del Sur o Canal des Sol, de 10 metros d’ampla i 4500 de llarg.

Síquia des Polls, que comensa an es Pont de Son Carbonell i acaba a sa siquia de sa Font de Son Sant Juan: té 5 metros d’ampla i 2800 de llarg.

Canal de s’Amerador o den Moix, de 8 metros d’ampla i 2500 de llarg.

Canal den Pujol, de 8 metros d’ampla i 3200 de llarg.

Canal des Pinar, de 5 metros d’ampla i 2000 de llarg.

Siquia de Son March, de 5 metros d’ampla i 2500 de llarg.

Siquia de sa Carretera den Marquet, de 5 metros d’ampla i 3200 de llarg.

Siquia den Manuel Lete, de 5 metros d’ampla i 2100 de llarg.

Siquia den Corró, de 4 metros d’ampla i 1200 de llarg.

           

                                                           PERE ANTONI SERRA, Corró.

 

 

Revista Sa Marjal, ANY V,  Núm. 60, pp.183-184

Sa Pobla, 1.er de Desembre de 1913.

 

DATOS DE S’ALBUFERA

 

X.  SIFONS.-  Dos sifons en es Canal de Can Vaume de 12 metros de llarg; un am dues boques i s’altre am tres d’un metro d’ampla.

Un sifon en el Canal de sa Senyora de 20 metros de llarg, am dues boques o forats, d’un metro d’ampla.

Un altre sifon en el matex Canal i també prop de Sa roca, de 100 metros de llarg i 60 centímetros d’ampla.

            Un sifon a sa Punta des Vent de 60 metros de llarg i 60 centimetros d’ampla.

Un altre sifon en el Torrent de Sant Miquel, a Can Blau, de 50 metros de llarg, am dues boques, de 80 centímetros d’ampla.

Un sifon en el Pont de Son Carbonell des Torrent de Muro, de 40 metros de llarg, amb dues boques, i 80 centímetros d’ampla.

Un sifon en el Canal de s’Amerador o den Moix, de 12 metros de llarg per un metro d’ampla.

Un altre sifon en la siquia den Manuelete, de 12 metros de llarg per un d’ampla.

Un sifon en el Canal de s’Uyastrá de deu metros de llarg per un d’ampla.

Tres sifons en el Canal den Molinas, de 12 metros de llarg; un am dues boques, i els altres dos amb una; i tots d’un metro d’ampla.

           

                                                                       PERE ANTONI SERRA, Corró.

Revista Sa Marjal, ANY VI,  Núm. 64, pàg. 57

Sa Pobla, 1.er d’abril de 1914.

 

DATOS DE S’ALBUFERA

 

XI.  EN TORRELLA.-  Die 10 de mars de l’any 1896, prengué possessori de s’Albufera el noble senyor de Palma Don Lloatxim Gual de Torrella, qui ha fetes les obres siguents:

            Un gran edifici en es Pinar per dues máquines de una roda per axugar ets estanys del Pla des Pinar, i es conró de sa part des Nort.

            Un’altre màquina petita a Ses Puntes, d’una roda.

            Un’altre màquina a Sa Pastura, amb una roda.

            Un’altre màquina a s’endret d’Oriolet, pes cultiu des Patrimoni i Ses Mosqueres.

XII.- MÉS OBRES IMPORTANTS.- El Sr. Torrella, entre altres obres molt utils, va fer els siguents ponts que son molt importants.

            Un pont en el Canal d’en Ferragut, de 4 metros de ampla i 5 de llarg.

            Un altre pont en es Canal de Can Vaume, de 2 metros d’ampla i 7 de llarg.

            Un altre pont en es camí de sa Roca, de 3 metros d’ampla i 12 de llarg.

Un altre pont en es Canal lateral Sur, dins Son Carbonell, de 4 metros d’ampla i 8 de llarg.

Un altre pont en la siquia de Son Santjuan, de 4 metros d’ampla i 9 de llarg.

           

                                                                       PERE ANTONI SERRA, Corró.

Revista Sa Marjal, ANY VI,  Núm. 69, pàg. 139

Sa Pobla, 1.er de setembre de 1914.

 

DATOS DE S’ALBUFERA

 

XI.  PLENES NOTABLES.-  Els torrents de Sant Miquel i el de Muro, que son des més grossos de Mallorca, han fetes moltes plenes qu’en diferentes ocasions han negat tota s’Albufera.

Desde sa famosa plena den Jelat de díe 30 de novembre de 1852, ehi ha hagudes les siguents, que també foren molt notables.

            Díe 31 de maig de 1870, ehi hagué una plena molt grossa.

            Díe 2 de mars de 1874 un’altre plena.

            Día 7 de dezembre de 1883 un’altre plena.

            Díe 1 de novembre de 1885 un’altre plena.

            Díe 3 de febrer de 1888 un’altre plena.

            Díe 7 de mars de 1893 un’altre plena.

I algunes més totes mot grosses i que causaren grans perjudicis a s’Albufera i a sa Marjal.

           

                                                                     

                                                                       PERE ANTONI SERRA, Corró.

Revista Sa Marjal, ANY VI,  Núm. 71, pàg. 170

Sa Pobla, 1.er de novembre de 1914.

 

DATOS DE S’ALBUFERA

 

XIV.- FRUITS.  Antes de venir sa Compànyía Inglesa, s’Albufera se componia casi tota de grans estanys i per lo tant no produía casi res. Es producte principal eran es pasturatjes i ses anguiles i per lo damés sols feia jonquet, canyet, sesqueres, crexecs i moltes altres herbes de prat.

            Avui es producte es molt diferent, doncs se cui en gran cantidat civada, ordi, blat, faves, canyom, patates, moniacos, carabasses, fasols, ais, blat de les Indies i algunes coses més.

            Peró sa cuita principal i més important de totes es se de s’arrós. Ses classes que solen sembrar més son arròs bomba, panxa blanca, amonquilí, bomba petit, aresta blanca i arrós fret. L’any 1900 se comensá a plantar arrós, i a l’any 1901 vengueren es valencians que ja en sembraren en gran escala.    

                                                                       PERE ANTONI SERRA, Corró.

Revista Sa Marjal, ANY VI,  Núm. 72, pp. 183-184

Sa Pobla, 1.er de desembre de 1914.

 

DATOS DE S’ALBUFERA

 

XIV.- ANYADA LOCA.  L’any 1870 se sembrà tota s’Albufera de civada, faves i blat; i vertaderament va esser una anyada loca. Perque me creguen aquí va un dato qu’encare que paresque exagerat no ho es gens, sino qu’es sa pura veritat.

            De 160 corterades des lloc anomenat Es Rotlos, qu’avui com moltes altres parts torna esser prat que sols fa Canyet, en el mencionat any se coviren set mil vuit centes vuitanta dues (7882) corteres de civada, o sien passat de 49 corteres per corterada; i hasta ehi va haver moltes corterades que feren 80 corteres.

            Vejent jo qu’ets Inglesos feien ses porgueres grosses los vaig comprar sa paia de sa matexa civada i encare en vaig treurer 800 corteres.

            Un murero qu’habitava per s’Albufera encare trobá que jo feia ses porgueres grosses: la’m comprà a bon preu, la torná rebatre i ja hu crec qu’encare en tregué 300 corteres més.

            En aquell temps es preu corrent de sa civada sols era a unes quatre pessetes sa cortera, pero degut a sa guerra Franco-prusiana qu’ehi havía a les hores, la mos pagaren a set pessetes i mitja.

            En tota s’Albufera se coviren en aquest ditxós any 147.000 corteres de grá. I un particular just de civada va cobrar 5.000 duros amb or.

 

                                                                       PERE ANTONI SERRA, Corró.

DEDICATORIA

AL

SR. D. JUAN FEDERICO BATEMAN

ISLAS BALEARES.- MALLORCA

La Puebla 1º de Enero del año de 1886

 

Habitantes de la Puebla, aquí teneis la sublime inteligencia que abrió nuevos horizontes, conquistando una inclemencia erial inmenso y profundo lleno de agua pantanosa exalando con el fétido viento las tercianas malignas; él, este páramo desierto abarcó con su mirada y con su gran poderío, esclamó: derrame mi mano el oro para poner gentes a millares, a fin de sanearlo en buen hora y con ayuda de protectoras máquinas, con esbeltéz, alzaré un hermoso canal a fin de convertir ese lago cenagoso, en prados profundos, en paseos primorosos, con fuentes, árboles frutales, y para que nada falte a tan grata esperanza (mediante Dios) vendrá el ruiseñor a posarse sobre estos árboles que con el tiempo irán fecundizando.

 

    Y todo esto que en un principio

muchos creyeron quimera,

 hoy admiran de tal manera 

un cumplido vaticinio.

  Y los pueblos agradecidos

de la vecina Albufera,

al ver la salud entera

y aseguradas sus vidas,

enagenados de gozo,

henchidos sus corazones,

esclaman, con mil amores

venturoso sea él,

y con su cariñosa esposa

y sus hijos muy amados

de seguro habrán logrado

felicidad tan hermosa.

  Todos en dulces alegrías

y el espíritu en calma,

gocen la paz del alma

una eternidad de días.

  Y yo, que tanto les quiero,

con sincera emoción

es mi mejor gallardón

que acepten como espero,

esta pequeña memoria

al ilustre Bateman

mi mano y corazón dán

en recuerdo de su gloria.

                                         S.S.S.

                  Josefa Pellicer Landa de Arronte

(Imp. de B.Rotger)

Revista Sa Marjal, VOL.VI. ANY XI-TOM XI, Núm. 129, pp. 142-143

 Sa Pobla, 1.er de setembre de 1919

 

CRÒNICA

 

 

Agost, dia 2.- Varios estudiants feim una escursió per visitar sa fábrica de paper de s’Albufera; después d’un llarc camí i una gran calorada entram dins lo qu’altre remps era la mar petita; caminam per entre canyars i canals plens d’aigo i arribam a s’esplanada de Sa Roca aont hei ha centenars de feixos de bagatge per fer bollir ses grans calderes i produir molt de vapor, que posa en moviment pistons, tises, bieles i un grandiós volant qu’am la seua gran potencia dona forsa a una corretja que fa marxar totes ses politjes i engranatges necessaris per una fábrica de paper modern.- L’airet més enllá veim tres o quatre munts grossos de canyet molt sec sense fuies qu’esta en preparació per esser triturat. Davall una porxada hei ha es triturador que reb sa forsa d’un motor de gas pobre o gasófeno sistema Körting; aquest motor posa en moviment moltíssims d’altres aparatos i té varies aplicacions més degut an els catorse cavalls de forsa de que dispón. El canyet ja triturat amb ascensor se puja a una sala molt espaiosa i después el posen dins dos deposits de fusta anomenats llexivadors, per esser bollit per espai de quatre hores am llexiu fet allà mateix de salzora qu’es un’herba d’aquells prats; aquesta ebullició se fa a vapor que hi va desde ses grans calderes per una canonada: cada llexivador que ve a ser una colossal marmita de Papin amb una válvula de seguradat, té mil quilos de cabuda.- Después treuen es canyet bollit per sa boca de descàrrega i el posen dins set desfibradors, que son com a safretxets ovalats, i per una canonada hei va aigo mentres el desfibrador el redueix a pasta, que reb un moviment rotatori contínuo.- Dins es primer desfibrador se fa una pasta molt espessa que va tornant molt clara mentres passa per altres desfibradors més; después cau dins un regulador molt gran i quatre pales remenen continuament aquella pasta clara, que passa a dos reguladors de menor tamany, desde ont aquest brovot és elevat per dues bombes aspirants impelents qu’el tiren dins dos deposits molt plans anomenats areners que servexen per aturar ses molecules terroses o arenoses que passen: aquest mateix xarumbo cau en petita cascada damunt una tela metálica en forma de sensfí, que’l converteix en pasta i el tramet a uns cilindros forrats de panyo que l’axuguen, passen per uns grans tambors que l’acaben de secar i surt un paper fret, fort i fí que va a uns rollos qu’arriben a tenir 500 metros i en porien tenir...més de cinc cents mil.- Miquel Martorell